Sòlid, líquid i gasós

Robert McKee, autor del llibre més utilitzat per tot aspirant a guionista, El guió, va escriure: «Els personatges no són éssers humans, perquè són obres d’art, metàfores de la naturalesa». És veritat, però també són l’imprescindible de tot relat i és la seva dimensió la que dona o pren el caràcter definitiu a les històries. La primera temporada de The Crown va enlluernar per la cuidada i costosa producció, que ressaltava la barreja quasi perfecta de culebró reial amb trames polítiques, fins a dotar la sèrie de Peter Morgan d’un concepte i una estètica únics. El truc era tan perfecte que aconseguia convertir la família més antipàtica del globus, els Windsor, en interessant i a estones entranyable, i la història del regne Unit, en la de tots nosaltres.

    Però en la segona temporada ha desaparegut l’efecte innovador i els personatges principals tenen molt menys atractiu. A l’arrogant, carismàtic i imprescindible Churchill, el va succeir el seu protegit, el feble, acomplexat i ambiciós Anthony Eden. Diuen que les últimes paraules de l’ancià Churchill abans de morir van ser: «¡És tot tan avorrit!», i podrien servir per definir la segona temporada d’aquesta luxosa sèrie en què el protagonisme se l’emporta el tediós i inútil Duc d’Edimburg; la capritxosa Princesa Margarida i la soledat a palau d’una reina cada dia més avorrida de tot i tots.

    No és culpa dels guionistes, la història va ser així, però desaparegut de l’epicentre del relat el magnífic i consistent sir Winston, la resta dels personatges apareixen com aquells líquids sense cap forma que adquireixen l’aspecte de l’ampolla que els recull. El resultat és un vi sense gràcia en ampolla de disseny. S’haurà d’esperar que Margaret Thatcher i Lady Di apareguin per palau en les pròximes temporades per veure si la cosa s’anima.

    Pitjor encara és Knightfall, que a Espanya emet HBO. N’hi ha prou de veure el festival d’efectes visuals dolents amb què s’inicia i la seva escassa credibilitat històrica, per comprovar que estem davant un producte gasós que pretén viure de l’èxit d’altres sagues. Aquí s’intenta una versió del que és Vikingos substituint-los per cavallers templers, però tot és fum i artifici sense gràcia.

    Si busquen alguna cosa més sòlida fixin-se en la sèrie més vista de la plataforma Amazon, que ja suma tres temporades i roda actualment la quarta. Basada en les novel·les escrites per Michael Connelly, Bosch és un policia de ficció que viu sol, escolta únicament música jazz del segle passat, rara vegada porta jaqueta, somriu poc, menja en mals restaurants, no és guapo, ni elegant, condueix cotxes bruts, té pocs amics, avorreix el postureig i l’única persona que li importa verdaderament és la seva filla.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

    Una sèrie sense el glamur, ni el màrqueting d’altres produccions, però sòlida com un roure.

    No estarà mai de moda, ni tindrà fans embogits, però Bosch, la sèrie i el personatge, prometen i fan el que han de fer, no s’adapten a les circumstàncies, resolen. Si les històries ens aprovisionen per viure, The Crown i Knighfall han sigut creades per fugir de la vida, i Bosch, per trobar-la.