Anar al contingut

Petit observatori

Les vides de totes les llengües

Les vides de totes les llengües

Josep Maria Espinàs

El nostre vocabulari es va ampliant segons evolucionen les nostres formes de viure


És extraordinari com va ampliant-se el nostre vocabulari. Simultàniament, és clar, a l’evolució de les formes de vida. I a les innovacions de la tecnologia, dels costums, dels invents, fins i tot de la comunicació social.

Obro aquest diari i hi trobo aquestes paraules: espoli, aquiescència, operatiu, blindatge, transversal, digitalització, mutar, posicionament... Deixo de banda les expressions provinents de la llengua anglesa i les que, d’altres orígens, ja fa temps que estan incorporades al nostre llenguatge.

Que ningú pensi que sóc un purista de la llengua. Les llengües –totes les llengües– tenen una vida pròpia, i com tots els éssers vivents creixen, trien, s’adapten quan han de ser usades.

És curiós que disposem de dues paraules que s’acosten molt a significar el mateix: idioma i llengua. I, sense tenir cap autoritat lingüística, goso dir que idioma és una paraula que té un to més seriós, més acadèmic, i que llengua té un batec més popular.

Naturalment, podem parlar indistintament de llengua o idioma català o d’aquesta llengua, com passa exactament referint-nos al castellà. Recordo que en un dels meus viatges a peu un home va sentir que jo parlava amb la Isabel –la meva editora– en català i va deixar anar intencionadament aquesta sentència: «El catalán debe ser un dialecto, no una lengua...» No vaig saber establir un debat que seria tan llarg com probablement inútil.

Aquell dia feia una tarda magnífica, el mar estava tranquil, i vaig preguntar a aquells pescadors si creien que l’endemà al matí faria un bon dia, no per pescar sinó per continuar caminant. «Farà una mica de vent, just el ventijol que ens va bé a nosaltres».

En realitat, sempre m’ha agradat més preguntar que explicar-me