Reconciliar i reconstruir

El vertiginós cicle polític que va començar amb les infaustes sessions parlamentàries del 6 i el 7 de setembre s’acaba avui a les urnes. No en un referèndum unilateral convocat fora de l’ordenament estatutari i constitucional, sinó en unes eleccions autonòmiques amb plenes garanties que va convocar Mariano Rajoy a l’empara de l’article 155 de la Constitució després que Carles Puigdemont decidís no fer-ho. Aquestes no són unes eleccions normals; són extraordinàries en el sentit estricte del terme, una votació que té lloc amb l’autonomia intervinguda, l’anterior Govern implicat en una gravíssima causa judicial, l’expresident i quatre exconsellers fugits i l’exvicepresident, un altre exconseller i els Jordis en presó preventiva. Catalunya arriba al 21-D profundament dividida en dos blocs que alguns voldrien irreconciliables, preocupada per les conseqüències econòmiques –encara per calibrar amb precisió però en qualsevol cas greus– de la crisi política, amb ferides en el teixit social i sumida en la incertesa respecte al que l’espera en el futur. Perquè més enllà de les posicions de cadascú, resulta evident que la greu crisi política i institucional no s’acaba avui, sigui quin sigui el resultat de les urnes.

Per al bloc independentista, aquestes eleccions –a què concorre malgrat el seu rebuig de l’article 155, a l’empara del qual s’han convocat– impliquen el repte de seguir amb el procés després que la realitat fes evident que la via unilateral cap a la independència era un colossal (i desastrós) castell de cartes. L’oposició comuna d’ERC, Junts per Catalunya i la CUP a la intervenció de la Generalitat i als processos judicials no amaga la falta de projecte i les divisions internes, plasmades en si seguir o no amb la via unilateral i en qui ha de ser el president de la Generalitat en cas de victòria: un Puigdemont fugit que molt probablement seria arrestat i empresonat si trepitja Catalunya o un Oriol Junqueras en presó preventiva. Però sota la negativa a acceptar el mal infligit, el victimisme i les crides buides a «construir república» subjau la tossuda realitat: que ni tan sols 68 escons garantirien que el procés segueixi endavant i que Catalunya necessita, més que aventurismes, coratge i responsabilitat.

Per a l’altre bloc, format per Ciutadans, PSC i PP, aquestes eleccions són una oportunitat per avortar el procés. Ciutadans aspira fins i tot a la fita de guanyar les eleccions, i el PSC celebra els sondejos que li donen un molt bon resultat després d’anys molt durs. El PP, en canvi, corre el risc de pagar la factura no tant (o no només) de l’article 155, sinó del seu allunyament durant anys de la realitat catalana i d’haver afrontat l’auge de l’independentisme només amb la llei i l’immobilisme per bandera. En clau de política espanyola, Rajoy també s’hi juga molt el 21-D. De la mateixa manera que el projecte de Pablo Iglesias al capdavant de Podem afronta una dura prova a través de l’experiment de Catalunya en Comú. En un context tan polaritzat, Xavier Domènech potser aconseguirà la clau de la governabilitat, però està per veure amb quina força en forma d’escons la sostindria.

Aquestes eleccions no són una cita qualsevol. Després d’anys de procés, Catalunya no es pot permetre el luxe de seguir perdent temps, recursos i energies en polítiques estèrils que tan sols han causat dany i divisió. La independència és un objectiu legítim, però un bon resultat de l’independentisme a les urnes no justificaria que, novament, es pretengui governar contra el sentiment de la meitat dels catalans. De la mateixa manera, s’equivocaria molt el bloc contrari a la secessió si creu que un resultat de l’independentisme per sota de la majoria absoluta suposaria el final de la crisi política. L’època en què es governa només per als propis sense tenir en compte la resta de catalans s’ha d’acabar, és igual quin partit o quin bloc sigui majoritari. Més que mai, aquestes eleccions no han d’anar de guanyadors o perdedors, sinó de reconciliació i de reconstrucció, de recuperar consensos entre els que discrepen amb el bé comú com a única bandera.