Anar al contingut

ANÀLISI

L'edat de la quincalla

Evan Vucci

L'edat de la quincalla

Rosa Massagué

No és cap secret que a Donald Trump li agrada l’or, ja sigui el real o tot allò que en tingui el color. El seu ascensor completament daurat de la Trump Tower és tota una declaració ètica i estètica que no enganya a ningú. Des de les files demòcrates es diu amb sentit més que crític que després de la reforma fiscal estimada pel president-magnat, el país es dirigeix ara cap a una nova edat daurada, una reencarnació de la vella edat daurada sorgida després de la guerra de Secessió. La reconstrucció del país a finals del segle XIX va ser l’origen de fortunes colossals, però també d’enormes desigualtats econòmiques amagades, en paraules de Mark Twain, sota «una fina capa d’or».

Doncs això és al que apunta la reforma fiscal. Sobre el paper, la rebaixa tributària afecta tots els contribuents, però la realitat és que a qui comportarà més beneficis serà als empresaris i a tots els que tinguin ingressos que no procedeixin d’un sou, mentre que als assalariats els tocaran els premis menors dels impostos. Segons la Casa Blanca, la reforma farà créixer l’economia, els salaris pujaran i com que la gent tindrà més diners a la butxaca, gastarà més promovent una productivitat més alta. Tot i això, amb unes rebaixes vertiginoses, ¿com quedaran les arques de l’Estat? ¿Com es finançaran els serveis que són responsabilitat de l’Administració?

Encara que les anomenades reaganomics, les polítiques econòmiques de Ronald Reagan als anys 80, no se’n van anar mai del tot, Trump els està donant una nova vida agegantant-les, però oblidant que aquell president va arribar a la Casa Blanca anunciant i aprovant retallades fiscals, i va acabar havent d’apujar impostos perquè els comptes no quadraven. El mateix li va passar a un altre president republicà, George W. Bush. I tots dos van deixar als seus successors retallades socials i un dèficit enorme.

La història demostra que aquestes polítiques engrandeixen l’abisme ja existent entre rics i pobres, perquè manifesten un notori menyspreu envers les classes populars, a les quals roben cobertures socials. Tot i això, aquelles polítiques formen part de l’ADN de la dreta i no només als Estats Units. A l’Amèrica Llatina, dos exemples recents revelen la vigència d’aquelles teories. A l’Argentina, el president Mauricio Macri ha aconseguit que s’aprovi una reforma de les pensions que les redueix el 13% i rebaixa les ajudes per discapacitat a milions de persones. A Xile, la rotunda victòria diumenge passat del magnat Sebastián Piñera va en la mateixa direcció prometent la prosperitat individual.

La vida en la vella edat daurada nord-americana, concretament la dels rics molt rics, va ser retratada magistralment per una d’ells, per Edith Wharton, en la seva novel·la L’edat de la innocència, que després Martin Scorsese va portar a la pantalla. Qui retrati la d’ara ni tan sols trobarà un pols artístic i una recerca de la bellesa des de l’elitisme d’aquella classe acabalada. El que trobarà serà quincalla i xavacaneria. Com l’ascensor de Trump