Universitats: el vot de la seva vida

El mes de novembre passat, l’Associació Catalana d’Universitats Públiques va presentar en societat Impactes socioeconòmics de les universitats públiques i el sistema públic de recerca de Catalunya, un detallat estudi que pretén sensibilitzar la societat sobre la importància de les universitats com a pilar bàsic del desenvolupament del país.

L’any 2015, el sistema català d’universitats públiques va generar un total de 2.955 milions d’euros de PIB, xifra que suposa una contribució de l’1,4% al PIB total de Catalunya. Que aquest sistema és més que rendible ho mostra el fet  que per cada 100 euros de despesa pública es va produir una contribució de 402 euros al PIB.

Qualsevol que llegeixi aquestes dades arribarà a la mateixa conclusió: s’hauria d’invertir més en el sistema. No obstant, això no és el que ha passat en els últims lustres. El 2015 es va publicar El finançament de les universitats públiques a Catalunya, 1996-2014, un altre detallat estudi en què es va posar de manifest que entre els anys 2009 i el 2012 les transferències públiques al sistema català d’universitats es va reduir un 45%. I el final de la crisi no ha alterat la situació. El 27 d’octubre del 2016 els rectors de les universitats catalanes i Margarita Arboix (l’única dona rectora de tot el sistema) van publicar una solemne declaració per reclamar a la Generalitat un model de finançament que asseguri la suficiència econòmica de les universitats, amb el finançament mitjà dels països de l’OCDE a l’horitzó, que és l’1,22% del PIB (a molta distància del 0,8% actual). El maig del 2017, els dos rectors i la rectora de les tres universitats més grans (UAB, UB i UPC) van haver de fer una dramàtica crida per alertar de l’infrafinançament que pateixen, que posa en perill el seu mateix funcionament ordinari. Segons ells, a curt termini s’hauria de recuperar els 1.000 milions anuals que rebien les universitats abans de la crisi.

 

   Antigament les campanyes electorals eren una bona ocasió per plantejar-se els reptes del país i fer propostes per afrontar-los. ¿Com anem de promeses electorals en matèria de finançament universitari? Vegem primer el que diu la coalició sortint. Junts per Catalunya promet el que no va fer quan formava part de Junts pel Sí: «Incrementar el finançament per a les universitats i centres associats a l’altura de les necessitats existents i de les del país al qual donen servei». Cap menció a l’1,22% del PIB. ERC peca del mateix, amb la diferència que al·ludeix indirectament a l’OCDE, al concretar que el «finançament adequat» que ha de permetre realitzar les seves tasques a les universitats equival a un «finançament homologable al dels països més desenvolupats». El tercer soci de la majoria sortint tampoc millora l’oferta: després de denunciar el «nefast» finançament universitari, s’acontenta amb assenyalar que els poders públics han de garantir el paper de les universitats com a centres de creació i transferència de coneixement, raó per la qual «és imprescindible augmentar els recursos destinats a la investigació». Més vague impossible.

¿Què diu l’oposició sortint en aquest sentit? Ciutadans es compromet a consolidar l’excel·lència de les universitats de Catalunya i per a això promet crear «línies de finançament addicionals». Res de reformar el sistema de finançament actual ni d’acostar la subvenció pública a cap paràmetre conegut. El PP diu encara menys: a la seva llista de 150 propostes (que no és el programa electoral) hi ha tres mencions a la universitat,  cap de les quals, però, es refereix al finançament.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

¿I el presidenciable Iceta què ens diu? El seu programa electoral és l’únic del bloc del 155 que respon a la inquietud dels rectors i la rectora catalans. Segons el PSC, les universitats aniran dins d’un Pla Nacional per a la Universitat, la Investigació i la Innovació 2018-2023 que haurà d’assolir «el compromís europeu de dedicar el 3% del PIB a aquest àmbit». Curiosament, i fora dels blocs, Catalunya en Comú Podem planteja gairebé literalment el mateix objectiu: dissenyar un nou pla R+D+I amb una dotació progressiva «fins al 3% del PIB».

De tota aquesta anàlisi de programes electorals potser es pot extreure una lliçó general. Les promeses més pròximes a les necessitats de la societat estan en els programes que es plantegen aquestes eleccions com unes eleccions de veritat, per formar un nou govern i impulsar noves polítiques. Els altres programes perden massa espai prometent construir repúbliques, o prometent destruir-les.