L'odi tuiter

La fiscalia investigarà l’exdirector de l’Institut de Nanociència i Nanotecnologia de la Universitat de Barcelona per un presumpte delicte d’odi. El motiu és que fa uns dies Jordi Hernández Borrell va publicar un tuit homòfob, entre altres coses, en què deia que el candidat del PSC tenia «els esfínters dilatats», a més de titllar-lo d’«impostor», «ignorant», «demagog» i «ésser repugnant». En un primer moment, i davant l’allau de crítiques, Hernández Borrell va dir que no s’estava referint a Miquel Iceta (¿seriosament?) i que era «una metàfora simpàtica» (¿de debò?). Al final va demanar perdó i va presentar la seva dimissió. Al marge del mal gust del comentari del professor, posa en evidència que alberga al seu interior odi, intolerància, una ment plena de prejudicis davant algú que va tenir la valentia de convertir-se en el primer polític que feia visible la seva homosexualitat.

Comportament gregari

Hernández Borrell és l’últim exemple de com una persona pot tirar els seus èxits professionals per la borda després d’un rampell incontrolat manifestat a través de Twitter, un nanosegon d’ira plasmat en tan pocs caràcters. I el seu cas és particularment greu, perquè se li pressuposa certa educació i una dosi extra de responsabilitat pel càrrec que ocupava fins a aquell moment. No obstant, el seu cas no és únic. En els últims temps hem vist com a Inés Arrimadas o a Alicia Sánchez Camacho els desitjaven violacions en grup. També hi ha insults molt gruixuts als polítics independentistes o als representants de Podem. Això no és exclusiu d’una ideologia. Fins i tot hi ha individus que han amenaçat de mort periodistes, com Ana Pastor. Els que estem a Twitter sabem que tots tenim dies millors o pitjors. Tots. Assumim fins i tot amb certa naturalitat, per desgràcia, despertar-te al matí i trobar-te que et titllen de «feixista», per exemple. I ho assumim malgrat que la gent escriu coses que no s’atreviria mai a anar dient pel carrer a persones que ni coneix. Jo ho assumeixo, perquè segur que també m’he equivocat alguna vegada, encara que no em resigno a pensar que les xarxes socials puguin acabar dominades per gentussa que es presta als atacs en manada, en un comportament gregari que és digne d’estudi. A Twitter també hi ha una cosa molt bona: l’enginy de tants i tants usuaris que converteixen aquesta xarxa social, al mateix temps, en un lloc divertit i sorprenent. No he entès mai aquelles persones que dediquen el seu temps a insultar els altres només perquè altres ho facin o perquè veuen coses amb les quals no estan d’acord i senten la necessitat de desqualificar a qui, a més, poden escollir no llegir. No sé com es pot viure amb tanta amargura. Deu ser molt complicat suportar-se a un mateix.