opinió

Montoro també és un sentimental

2
Es llegeix en minuts
Montoro també és un sentimental

Cristóbal Montoro, a Madrid, espera el veredicte de les urnes catalanes el 21-D. El ministre d’Hisenda, tot un veterà i supervivent de la política, té damunt la taula el destret de solucionar l’embolic del finançament autonòmic. El que Pedro Solbes, en temps de Zapatero, va qualificar com un sudoku, s’ha enrevessat encara més i Miquel Iceta, amb la seva proposta electoral de condonació del deute català amb el FLA (Fons de Liquiditat Autonòmic) ha pujat l’aposta fins a l’estratosfera fiscal.

Pedro Luis Uriarte, l’exconseller d’Economia del País Basc que va negociar el Concert, defensa –i sap de què parla– que el sistema es podria estendre a totes les comunitats autònomes. Economistes liberals com Rallo i Bernaldo de Quirós entre altres suggereixen una cosa semblant. Montoro, que és un pragmàtic sentimental, no li pot donar suport, però és conscient que cal innovar per resoldre l’embull del finançament autonòmic. La quitació o condonació del deute català amb el FLA, a la qual s’apunten altres autonomies, significa –ni més ni menys– que aniria a compte de tots els espanyols, catalans inclosos. Una forma de pagar el mateix sense que ho sembli. Això sí, els capitostos de cada comunitat s’apuntarien el punt del perdó estatal o de la quitació. El suggeriment de Pedro Luis Uriarte de «Concert per a tots» caurà en sac foradat, és obvi, però podria acabar amb la irresponsabilitat fiscal de moltes comunitats i del populisme dels seus dirigents. Significa recaptar –i fixar amb bastant de marge– els impostos. Després s’hauria de contribuir amb les despeses estatals i en això, com passa amb el País Basc, tothom decidiria fer l’orni, però no és una fórmula impossible. 

Notícies relacionades

El problema és que també caldria fer-se càrrec de les conseqüències, perquè per a alguns és més senzill culpar el Govern central de tot i gastar a preu fet per assegurar-se vots. Uriarte, per cert, va ser testimoni de com, en els inicis de la democràcia, el llavors ministre d’Hisenda, García Añoveros, va oferir el Concert per a Catalunya al conseller d’Economia, Trías Fargas, cosa que per indicació de Pujol va rebutjar perquè pensaven que amb una negociació permanent obtindrien més. L’endemà del 21-D, a menys que es produeixi una sorpresa electoral formidable que ho condicioni tot, Cristóbal Montoro haurà d’agafar per les banyes el toro del redisseny del finançament autonòmic, tot un desafiament per al qual el ministre, és clar, ja té previst apuntar la majoria dels deutes autonòmics a la barra de gel, amb el repte afegit que no es noti, cosa que el converteix en tot un pragmàtic sentimental de l’erari públic. 

Al capdavall, el Concert per a tots –o només per a uns quants més– és impossible, però només perquè la solució dels problemes econòmics és sempre política, tal com explicava Fuentes Quintana, el pare dels Pactes de la Moncloa. L’Estat, abans o després, condonarà deutes autonòmics, cosa que significa que els pagarem tots els contribuents. Senzill i sentimental, com Montoro.