zentauroepp41216156 fotodeld a epa590 rafah cisjordania 06 12 2017 varios171207102730 /
El mateix que ha tret els EUA de la UNESCO, de l'Acord de París, de la Declaració de Nova York per als Refugiats i els Migrants i de la Convenció sobre Municions de Dispersió és el que acaba de fer anar en orris la pau a Palestina. Al reconèixer la ciutat de Jerusalem com a capital d’Israel, Trump posa la guinda a un amarg pastís que tant els seus antecessors com els de Netanyahu s’han encarregat de cuinar des de fa dècades amb un únic propòsit: el domini total de la Palestina històrica.
No és aquesta decisió el que invalida Washington com a intermediari honest, sinó el balanç d’anys de favoritisme israelià, assumint el cost d’avalar aquell que diàriament viola la llei internacional com a potència ocupant, mentre els Vint-i-vuit han preferit mirar cap a un altre costat i la Lliga Àrab ha mostrat clarament que la solidaritat amb la causa palestina és gairebé fum.
En el pas que acaba de fer Trump no és fàcil determinar què és el que més sorprèn (per no dir que espanta). Podria ser la seva il·limitada autoestima, al creure que un pas com aquest no arruïna el pretès projecte de pau que està elaborant actualment (amb un equip en què només s’ha d’analitzar els perfils de Jared Kushner, Jason Greenblatt i David Friedman per entendre que no serà una proposta equilibrada). Tot indica que segueix convençut que pot aconseguir, amb l’ajuda de Riad i els seus diners, que un debilitadíssim Mahmud Abbàs acabi firmant un simulacre de pau que seria la seva ruïna i la del seu poble.
El mateix es pot dir sobre la seva convicció que, més enllà de les sobreactuades crítiques de rigor per part de tota mena de dirigents occidentals i musulmans, cap s’atrevirà a qüestionar un statu quo que en el fons tots han acceptat. I el problema és que aquest càlcul pot estar molt ajustat a la realitat si es té en compte el que ha passat en els 70 anys que ara es compleixen des que es va elaborar un Pla de Partició que ja era un bon exemple de proposta desequilibrada i generadora de conflicte. De la mateixa manera que Washington sap que cap govern prendrà mesures de força sobre el terreny contra Tel Aviv, amb més raó sap que cap s’atrevirà a reformular seriosament les seves relacions amb l’hegemònic mundial per una causa, la palestina, que tots consideren perduda des de fa temps.
Molt més al·lucinant si és possible és que Trump es cregui també capaç de contenir la reacció dels palestins i altres àrabs i musulmans, sense oblidar els grups violents de la zona, amb Gaza com a focus principal d’inquietud. Només es pot suposar que compta que els primers seran reprimits pels seus respectius governs, acceptant sense embuts les violacions de drets que això pugui suposar, i que dels segons ja s’encarregarà Israel (amb la col·laboració de l’Autoritat Palestina), aprofitant qualsevol gest de desesperació violenta per llançar una altra operació de càstig.
Vist així, la qüestió no és tant si ara s’iniciarà una nova Intifada, sinó si algú estarà disposat a comprar la «pau» que Trump vol vendre.
