Anar al contingut

DES DE MADRID

El Rei i el 155 ressusciten la Constitució

Javier Lizon

El Rei i el 155 ressusciten la Constitució

José Antonio Zarzalejos

El periodista i escriptor inaugura amb aquest article de fons, coincidint amb el 39è aniversari de la Carta Magna, la seva incorporació a EL PERIÓDICO

El mes de setembre passat s’estenia el pessimisme en la classe dirigent política i empresarial madrilenya. Una percepció que va augmentar després de la nefasta jornada de 
l’1-O en què el Govern es va deixar pedaços de reputació i va situar la imatge d’Espanya a la picota. Es va estendre la idea que la Constitució estava sent sobrepassada pel secessionisme català sense que del text normatiu sorgissin recursos de contenció i resolució.

Dues preguntes se succeïen insistents. La primera es referia al marge de maniobra del Rei per intervenir en la crisi. La segona es qüestionava la viabilitat d’aplicar la clàusula de coerció continguda en l’article 155 de la Constitució. La combinació dels dos dubtes augurava que la Constitució pogués arribar al seu 39è aniversari en una situació d’enorme deteriorament. No obstant, els esdeveniments van fer un gir inesperat i avui se celebra l’efemèride constitucional amb els ànims recuperats, especialment després del baròmetre del CIS que pronostica la pèrdua de la majoria absoluta dels independentistes.

El discurs del Monarca

El dia 3 d’octubre, Felip VI –en el moment de més desconcert davant els fets que succeïen a Catalunya– rein­terpreta les seves facultats constitucionals que li atribueixen l’arbitratge i la moderació de les institucions i en una intervenció sense concessions qualifica les autoritats catalanes com a autores d’una «deslleialtat inadmissible», i apel·la als «legítims poders de l’Estat» perquè reinstaurin l’ordre constitucional. El discurs del Rei és acollit amb perplexitat. 

Pels catalans –fins i tot pels no independentistes– perquè no fa ni una sola al·lusió al diàleg, i per la resta dels espanyols, perquè no esperaven que el Monarca disposés de la intuïció i habilitat suficients per captar quin tipus d’al·locució necessitava el país. La decepció que va provocar a Catalunya el discurs del Rei es va correspondre amb el suport sense fissures que va rebre a la resta d’Espanya. El que Rajoy no havia aconseguit –credibilitat– ho va aconseguir el cap de l’Estat.

"Felip VI i l'article aplicat per l'Estat han estat com elèctrodes d'activació per a la Carta Magna"

El think tank més important de Madrid –el Círculo Cívico de Opinión–, finançat per grans empreses espanyoles, algunes de catalanes, i presidit pel catedràtic José Luis García Delgado i integrat per empresaris i acadèmics de diferents disciplines i ideologies com Emilio Lamo de Espinosa, Victoria Camps, Francesc de Carreras, Cayetano López, Fernando Vallespín, Adela Cortina, Santiago Muñoz Machado, Luis Oro, Josep Piqué o José Manuel Sánchez Ron, entre altres, acaba d’elaborar i distribuir un document (España y las otras monarquías parlamentarias del siglo XXI) que avala el comportament del Rei en termes taxatius. I no només això: desenvolupa un estudi en el qual s’acredita que Espanya està entre les 19 «democràcies completes», sis de les quals són monarquies parlamentàries a què atribueix els millors índexs de qualitat democràtica.El document afirma que la Monarquia actua com una «institució  refugi, l’última ràtio del sistema de confiança general».

Un terreny desconegut

Abans que el Círculo Cívico de Opinión llancés aquesta aposta per la Monarquia parlamentària, i a partir de la intervenció del Rei, es va produir el gruix de la fuga d’empreses de Catalunya, el PSOE va retirar la moció de reprovació a la vicepresidenta del Govern i es va aglutinar el front constitucionalista format pel PP, el PSOE i Ciutadans, que van donar suport a Rajoy en l’aplicació del 155 el 27 d’octubre passat. Una decisió que s’endinsava en un terreny constitucional desconegut, sense precedents a Espanya ni tampoc comparats. I, fins que se celebrin les eleccions catalanes, el bloc del 155 es mantindrà. Malgrat la interlocutòria de Pablo Llarena que manté a la presó Junqueras, Forn, Cuixart i Sànchez, una decisió que a Madrid s’ha encaixat amb gairebé absoluta naturalitat, a diferència, de nou, de la reacció que ha provocat a Catalunya.

En suport de la reforma de la Constitució de 1978 –descartant la necessitat d’un procés constituent i el diàleg bilateral amb les forces secessionistes– 10 catedràtics (cinc catalans, dos madrilenys, dos andalusos i un basc), amb la firma molt significativa d’Eliseo Aja, un referent del federalisme i membre fins al mes de juliol passat del Consell de Garanties Estatutàries, van presentar el mes passat el document Ideas para una reforma de la Constitución, que constitueix tot un suport al reformisme i un allunyament total de les tesis que preconitzen la necessitat d’obrir en canal la Carta Magna de 1978. Un autèntic baló d’oxigen per a l’actual marc juridicopolític i també un correctiu a l’independentisme català, al qual se li retreuen rotundament els seus procediments unilaterals.

"El clima ha canviat i hem passat dels libels de Savater i Amat a l'assossegada reflexió de Mendoza"

El Rei i l’article 155 de la Carta Magna han sigut com elèctrodes d’activació per a una Constitució a la celebració de la qual pel seu 39è aniversari s’hi uneix, fins i tot, Units Podem, que es va absentar l’any passat dels actes institucionals del 6-D. Sobre el text de 1978 ha arribat a planar el que a Madrid alguns denominen «síndrome de la Restauració», recordatori de com va caure el sistema monàrquic i, després del Pacte de Sant Sebastià de 1930, es va declarar la Segona República espanyola.

L'auguri

L’impuls català en aquells fets històrics, i la balconada del 6 d’octubre de 1934, així com la freqüència amb què les convulsions catalanes afecten tot Espanya, van sumir el model de la transició en una crisi de confiança.

El clima ha canviat, la reforma constitucional es veu ara amb resistència i s’ajorna sine die, i hem passat dels assajos sobre el procés als libels de Savater (Contra el separatismo) i d’Amat (La conjura de los irresponsables) a les reflexions breus i assossegades de Mendoza (Qué está pasando en Cataluña). I s’observen les contradiccions i dissentiments independentistes com un símptoma que permet augurar llarga vida a la Constitució de 1978.