La gran hipocresia de les pensions

Comença la campanya del 21-D, Junqueras segueix a la presó i l’atur va pujar al novembre a Catalunya més que en els últims vuit anys. Al mateix temps, la Seguretat Social ha de pagar aquest mes –entre la paga ordinària i l’extraordinària– 17.470 milions d’euros als 8,69 milions de pensionistes espanyols, 1,6 catalans. Té diners per a la nòmina de desembre, perquè ingressarà per cotitzacions 9.687 milions, però no li arriba per a l’extra. 

El problema s’ha solucionat en els últims anys amb el recurs al Fons de Reserva, més conegut com la guardiola de les pensions. La gran qüestió és que aquella guardiola, que va arribar a tenir 66.815 milions d’euros el 2011, ha minvat fins a quedar-se en tot just 8.000 milions, després de destinar 3.500 milions per a la paga ordinària de desembre. El Govern no vol carregar amb l’etiqueta de deixar-la a zero i, per això, utilitzarà 4.206 milions del préstec de 10.192 que Hisenda va concedir a la Seguretat Social. A la guardiola quedaran aquells 8.000 milions disponibles per a una altra ocasió.

La guardiola de les pensions va ser creada l’any 2000 per ser utilitzada quan la Seguretat Social ho necessités per falta d’ingressos, especialment en èpoques de crisi. El Govern hi ha recorregut quan ha calgut, malgrat les crítiques per fer-ho. La guardiola ha servit per al que va ser ideada, perquè no té sentit no recórrer a aquells fons si la Seguretat Social els necessita per pagar les pensions. L’ideal hauria sigut no tocar-lo, però aquesta era la seva finalitat com a coixí de seguretat. Ara, l’objectiu seria que, amb la recuperació econòmica, la guardiola tornés a créixer, però els ingressos per cotitzacions no creixen prou. L’augment de cotitzants a la Seguretat Social hi ajuda, però no és suficient.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

La polèmica sobre l’ús de la guardiola és l’última versió de la hipocresia amb la qual tots els Governs –i les oposicions de torn, inclosos tots els partits– aborden el tema de les pensions des de fa decennis. La comissió parlamentària que estudia la reforma del Pacte de Toledo només és l’enèsim intent de posar pegats a un problema cada vegada més gran i que es trampeja, amb obscurantisme, per la via de reduir, de forma solapada, les pensions del futur. L’objectiu és garantir les pensions i evitar la fallida del sistema, però totes les mesures que s’adopten estan orientades a abaixar prestacions. És una manera de garantir-les, però a un cost social enorme, tot i que passi inadvertit, cosa que deixa pendent una solució definitiva i viable.

Les pensions espanyoles són homologables a les de la resta d’Europa –algunes són superiors a les seves equivalents alemanyes– però ningú garanteix que mantinguin el seu poder adquisitiu. La situació és complicada, però hi ha solucions. El primer pas consisteix a fer que el Govern i l’oposició abandonin tant la seva tradicional hipocresia com els seus arrelats prejudicis, d’esquerres i de dretes, sobre l’assumpte. La guardiola ha complert la seva funció. Ara fan falta altres fórmules que assegurin el poder adquisitiu de les pensions.