Anar al contingut

LA CLAU

Ser més o ser menys que...

Manu Fernandez

Ser més o ser menys que...

Enric Hernàndez

La insana competència per veure qui és més independentista, causa dels mals de Catalunya, prossegueix amb vista al 21-D

Tot va començar quan Pasqual Maragall va voler ser més catalanista que Jordi Pujol i va obrir la capsa de Pandora de l’Estatut. I Mariano Rajoy, per no ser menys que José María Aznar, va obrir la caixa dels trons identitària i es va servir de la batalla estatutària per recobrar el poder.

Artur Mas acariciava el somni freudià de matar el pare autonomista, de ser més president que el president per antonomàsia. I en mode «transició nacional» va reinventar el peix al cove: o pacte fiscal o dret a decidir. Però la manifestació de la Diada del 2012, instigada pels seus, no va clamar per la caixa sinó per la independència. I Mas, per no ser menys, es va vestir de Moisès per conduir el seu poble a la Terra Promesa, mitjançant eleccions. Però les aigües no es van obrir al seu pas.

De les urnes en va emergir Oriol Junqueras com a nou (i impol·lut) apòstol del sobiranisme. Per guanyar en puresa indepe el líder d’ERC, el president va doblar l’aposta. Persistir en solitari en la fictícia consulta del 9-N, «enganyant l’Estat» segons confessió pròpia. Esgrimir aquell èxit per dissoldre Esquerra en la rentadora de Junts pel Sí. El que fos per guanyar les plebiscitàries del 27-S i així recuperar el timó del procés. Ni així.

La Convergència que no volia ser menys independentista que ERC es va proposar tot seguit competir en radicalisme amb la CUP. Va abraçar la desobediència. Va sacrificar el convers Mas i va ungir el pota negra Carles Puigdemont. Va abanderar la unilateralitat i el conflicte entre el poble i un Estat titllat d’opressor.

Convençuts de ser més demòcrates i audaços que els qui pensen diferent d’ells, els independentistes van arraconar les minories, van menysprear la veritat i les lleis, van forçar el xoc i fins i tot van animar vagues generals. Per finalment proclamar una república que no va passar de paper mullat.

La crua realitat

De cara al 21-D, prossegueix la batalla per demostrar qui té la república més llarga, insana competència condemnada a topar, de nou, amb la crua realitat. És hora que tots entenguem que ningú és més ni menys que l’altre, que d’aquest atzucac només en sortirem tractant-nos d’igual a igual.