Urbanisme contracorrent

De passeig per Santa Coloma

La ciutat s'ha convertit en laboratori i referència del que pot ser un entorn metropolità

3
Es llegeix en minuts
De passeig per Santa Coloma

L'entrada a Santa Coloma de Gramenet des de l’estació de metro Baró de Viver, contigua al nus de la Trinitat, és sorprenent. El pont que travessa el Besòs ofereix unes vistes espectaculars a les 10 del matí, quan obren el parc fluvial al públic. El que havia sigut el riu més contaminat d’Europa és avui el parc urbà més interessant que s’ha construït a Catalunya en els últims 30 anys: un espai verd esplèndid, amb ocells, amb jubilats passejant-hi, gossos amb els seus amos,  noies que corren i moltes bicicletes. És cert que el Besòs encara és una barrera, i que és difícil travessar i relacionar les seves dues ribes, però les resclosess que garanteixen aigua en un llit que abans era un espai sec i l’activitat que voreja les seves ribes són insòlites. Santa Coloma, que el 1940 tenia menys de 20.000 habitants creix fins a més de 100.000 durant els anys 70. Actualment congrega en un municipi de set quilòmetres quadrats, un dels més petits de la regió, 120.000 habitants de 115 nacionalitats. És la ciutat més cosmopolita de Catalunya, potser d’Espanya; el nostre Queens (de Nova York), local.

La ciutat va créixer a partir dels anys 60 sense planejament, reblint buits, remuntant edificis, inserint construccions en qualsevol espai; i tot això en un territori amb topografia molt difícil. Els barris de blocs es van enfilar per la muntanya, sense equipaments ni accessibilitat fàcil i la ciutat construïda va créixer encara més. Els ajuntaments democràtics van canviar el cicle: es  va iniciar la urbanització de carrers i places, i la construcció d’equipaments.

Durant els anys 90, i a l’ombra de les iniciatives vinculades als Jocs, Santa Coloma cobreix l’autopista i enllaça barris fins ara només accessibles des de la carretera de la Roca, i s’inicia la conquista del gran parc metropolità esperat des de la dècada dels 70, Can Zam. Més tard s’instal·len escales mecanitzades per accedir a barris com les  Oliveres o Can Franquesa. Els projectes encaixen: les quatre biblioteques, la xarxa de guarderies, un auditori que a més a més és enllaç entre dos carrers, el Campus de l’Alimentació que és una sorpresa, com també ho és la intensitat i el comerç frenètic al mercat de Fondo. 

Encaixa bé així mateix el projecte de torres de l’arquitecte Soto de Moura, una vegada superada la picaresca en la seva licitació. Sembla que aquí han sigut capaços d’organitzar qüestions bàsiques com la gestió de residus, el manteniment dels espais públics o l’assistència a les persones grans. L’accessibilitat que han significat les noves estacions de metro ha permès que tot aquell esforç redundi en el confort i qualitat de vida dels seus ciutadans. Les dues estacions de la línia vermella i  les cinc de la nova línia 9 col·loquen els seus habitants a mitja hora del centre de Barcelona. 

Aquesta transformació urbanística no és exclusiva de Santa Coloma. Altres ciutats del continu urbà de Barcelona –com les contigües Montcada i Sant Adrià o al Pla de Llobregat, l’Hospitalet, Esplugues , Viladecans, Molins, el Prat, Castelldefels, i tantes altres– que construeixen la perifèria de Barcelona i que no són el cinturó roig d’una ciutat industrial, sinó el centre i motor actiu, divers i de progrés de Catalunya. Perquè a diferència del que passa a les ciutats i barris perifèrics de  París o Londres, aquestes poblacions han construït nous barris, han millorat les xarxes d’espais verds, han pacificat el trànsit als seus centres metropolitans, han rehabilitat els edificis més notables. A Santa Coloma aquest intel·ligent articulat d’iniciatives és resultat del treball delicat i tenaç d’un equip, en aquest cas liderat per l’alcaldessa Núria Parlon, que es recolza en 30 anys de pràctica urbanística. 

Notícies relacionades

Una visita un matí assolellat del mes de novembre em fa pensar que potser Santa Coloma de Gramenet és el nostre Medellín, la ciutat que va liderar la transformació urbanística a Colòmbia, col·locant biblioteques i serveis en els barris on abans només hi havia violència, construint vivenda i inventant sistemes de transport per enllaçar barris entre barrancs. La ciutat amb la renda per càpita més baixa de Catalunya és actualment un laboratori d’urbanisme. 

Una ciutat que no té una part complicada, sinó que és tota ella una complicació urbanística i que ha tret profit d’això. Una lliçó que emociona els nostres estudiants de doctorat, del que pot ser l’urbanisme metropolità en altres llocs. A Santa Coloma s’hi arriba en metro còmodament, sense GPS, i no cal donar voltes a cap rotonda com passa en tants municipis amb més recursos. A més a més, s’hi menja de meravella. Visitin i comprovin.