Anar al contingut

INTANGIBLES

Pujol i Rato, només vides una mica paral·leles

Jesús Rivasés

Encara és aviat, però pinten bastos. Funcas, la Fundació de les Caixes d’Estalvis, un dels principals think tank econòmics espanyols, en el seu Panell de Previsions, que acaba d’aparèixer, apunta que «el desafiament sobiranista restaria la meitat del creixement previst entre l’1-0 i el març del 2018 a Catalunya, i passaria del 3,1% a l’1,6%». No cal ser premi Nobel d’economia, ni aspirant com algun il·lustre i colorit independentista, per a arribar a la conclusió que el presagi és lúgubre. La meitat del creixement.

La institució que dirigeix Carlos Ocaña, que va ser secretari d’Estat d’Hisenda amb Zapatero, sintetitza en el seu panell les opinions de 17 prestigiosos centres d’estudi de la conjuntura, el de CaixaBank inclòs. Adverteix també  que «la principal amenaça a què s’enfronta l’economia espanyola és la d’una incertesa prolongada a Catalunya. Aquesta situació tindria un impacte de magnituds impredictibles sobre l’economia catalana i afectaria la resta del país». Considera poc probable el desastre, però «no es pot descartar».

Els resultats de les eleccions del 21-D oferiran els primers indicis sobre la probabilitat d’un escenari tan catastròfic. Un mapa parlamentari semblant a l’actual consolidaria la incertesa, tret que l’independentisme canviés el seu discurs rupturista i ho demostrés amb fets. Els líders nacionalistes-independentistes, tret d’excepcions, mai han filat gaire fi en economia. Carlos Solchaga, ministre de Felipe González durant un decenni, que acaba de publicar una mena de memòries d’aquells anys (Las cosas son como son. Galaxia G), explica que, per exemple, la visió de l’economia de Jordi Pujol «era pobra, entenia les coses generals, però no podia afinar gaire més». Tampoc està gaire clar el grau de finezza econòmica de Carles Puigdemont, ni de Marta Rovira, apuntada com hereva per Oriol Junqueras, de qui es recorda el seu històric galimaties al respondre a una pregunta econòmica d’un corresponsal estranger. No està escrit que calgui ser un superexpert econòmic per ser un líder polític, encara que convé tenir idees clares per evitar disbarats.

Jordi Pujol, molt hàbil amb economia familiar i que va eludir seure al banc dels acusats pel col·lapse de Banca Catalana –un pufo de 133.000 milions de pessetes del 1982, uns 3.500 milions d’euros del 2017– deia que tot està escrit a les Vides paral·leles de Plutarc. Molts anys després, Rodrigo Rato, que va negociar el traspàs del 30% de l’IRPF a Catalunya amb Pujol, afronta davant la Justícia  peticions de presó per la sortida a borsa de Bankia, un assumpte del qual, per cert, potser el pitjor governador del Banc d’Espanya de la democràcia, Miguel Ángel Fernández-Ordóñez, ha quedat impune, no ja legalment –la seva responsabilitat era molt limitada– sinó políticament i ara fins i tot es permet el luxe de donar lliçons. Pujol, durant els anys vuitanta, es va embolicar en la bandera nacionalista i en va sortir airós. A Madrid, per a Rato fins i tot és un hàndicap haver sigut vicepresident en l’època d’Aznar. Pujol i Rato, vides només una mica paral·leles i molta incertesa a l’horitzó.