El repte del canvi climàtic

Hi havia una vegada un planeta

D'aquí uns anys serà un privilegi veure créixer un sembrat o madurar una vinya

4
Es llegeix en minuts

abertran2919766 a shepherd walks on the dry bed of the himayatsagar reservoi170803123027 / MUSTAFA QURAISHI

abertran2919766 a shepherd walks on the dry bed of the himayatsagar reservoi170803123027
jjubierre40991652 dibuix ex segon sexe171118164147

/

Com que el panorama convida a la introspecció i el recolliment, estic disfrutant molt la lectura d’El que la terra m’ha donat (Columna), l’última obra del periodista Lluís Foix, una gavella de reflexions al voltant de la naturalesa i el vincle íntim de l’home amb ella: en realitat, no som més que argila pensant. En les seves pàgines, al ritme cíclic de les estacions, se succeeixen l’alzina, la figuera i altres arbres que escolten, la felicitat de contemplar el cel de ponent, el caràcter mediterrani de l’oli, el blat i el vi, el caliu del sol al clatell en les hores quietes de l’agost, l’aroma dels boscos a la tardor… La terra mai enganya, adverteix l’autor de l’obra; és el més perdurable, el que sempre hi és. Més que les persones.

    Sembla un llibre d’una altra època per la cadència lenta que imposa i perquè la seva filosofia s’avé poc amb el signe dels temps, que alimenten la pressa, l’angoixa, la inquietud permanent i un consumisme boig, generador de necessitats fictícies, com el monstre de les tovalloletes humides que les clavegueres aboquen al mar o l’invent de les càpsules de cafè. ¿On va a parar tot aquest alumini? Amb la naturalesa no s’hi juga, diu Foix; si la hi fas, sempre te la torna, de la mateixa forma que tampoc pot considerar-se progrés un desenvolupament econòmic i tecnològic que no deixi a les generacions del futur una qualitat de vida integralment superior. I, per descomptat, no estem situats en el bon camí.

    Aquest any de 2017, funest en molts aspectes, passarà als annals de la història com el segon més calorós des que es van iniciar els registres, a finals del segle XIX. Ja és innegable la mà de l’home sobre l’escalfament global, l’efecte més visible del qual a Espanya és la sequera. Aquí plou poc i malament: l’any hidrològic ha tancat amb 551 litres per metre quadrat, que representa un 15% menys de la mitjana històrica, que està situada en 648 litres. Els embassaments, a més, estan al 39% de la seva capacitat.

Bé és cert que la humanitat ha sigut capaç de superar glaciacions i eres tòrrides, quan fa uns 70.000 anys, per exemple, una erupció volcànica va cobrir el sol i tan sols uns milers d’homínids van aconseguir sobreviure alimentant-se de l’almoina fangosa que oferien els pantans. Sí, és fascinant la capacitat de regeneració que té la vida, però els negacionistes del canvi climàtic s’ho haurien de fer mirar: una interessant exposició al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), que porta per títol Després de la fi del món, alerta de fins a quin punt s’ha convertit en una carrera contra rellotge el desafiament d’haver deixat de llançar a l’atmosfera emissions de diòxid de carboni (CO2) per a la segona meitat del segle XXI. El lema que emmarca la instal·lació, una frase de l’acadèmic australià McKenzie Wark, estremeix en la seva eloqüència: «Aquesta civilització s’ha acabat. I tothom ho sap». Si hi ha alguna revolució pendent, vital i necessària, passa per frenar ja l’escalfament del planeta.

    La Cimera del Clima es va acabar divendres a Bonn amb un optimisme molt relatiu: el compromís adquirit per una vintena de països d’abandonar la crema de carbó per generar electricitat abans de l’any 2030, un pacte en el qual no es troben ni la Xina ni l’Índia ni els Estats Units, precisament els principals consumidors d’aquest combustible al planeta. Tampoc van subscriure el pacte l’amfitriona, Alemanya, ni Espanya.

    Els experts consideren que gairebé el 90% de les emissions de CO2 que són generades per l’activitat humana procedeixen de la utilització del carbó i d’altres combustibles fòssils, de la indústria i la desforestació, i a menys que es redueixi dràsticament l’emissió de gasos per frenar l’efecte hivernacle, la temperatura del planeta haurà augmentat en tres graus per a l’any 2100.

     ¿Les conseqüències immediates? Que el nivell del mar pugi fins als 2,5 metres, així com la multiplicació d’incendis forestals, sequeres i huracans. L’Acord de París (2015) va posar els punts sobre les is, però no va establir el com.   

Notícies relacionades

La cosa no pinta bé i, no obstant, sembla tan llunyà l’horitzó del segle XXII que el combat no es pren seriosament i prossegueixen la lògica del creixement sigui com sigui i l’estimulació del desig per acumular béns com si la catàstrofe que s’acosta no anés amb nosaltres. Molts ja no estarem aquí en 75 anys, però no es tracta d’això. Es tracta de com viure fins llavors.

    L’empremta ecològica i l’escalfament, que va començar fa 150 anys amb la revolució industrial, són també política i ideologia, les que han imposat el capitalisme financer i els països rics. En uns anys —i això sí que ho veurem—, serà un privilegi veure créixer un sembrat o madurar una vinya. L’aristocràcia del futur, assegura Foix, viurà en el món rural. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web