El llistó
Tres metres sota terra. Aquí és on va quedar el llistó l’agost passat quan es van combinar de manera dramàtica la fuga de Neymar, la dolorosa derrota a la Supercopa i el final de festa de l’últim dia del mercat de fitxatges. Aquella era la situació i això és el que havia d’aixecar Valverde.
I a poc a poc ho ha fet, i mentre arribaven els resultats, vam ser benèvols amb el llistó i vam saber valorar la capacitat competitiva d’un equip en què ja no creia ningú. Aquí rau el mèrit de Valverde, i és cert, el joc no ha sigut res de l’altre món. Ho admeten veus autoritzades de dins del vestidor, encara que es resisteixen a entregar a un altre equip l’hegemonia d’excel·lència en el joc. Un títol que encara conserva el Barça, ni que sigui per inèrcia. De fet, el Madrid de l’agost amenaçava precisament aquest privilegi, però amb l’inici de la competició, allò va quedar en un miratge. Hi ha altres equips que aspiren a ser admirats d’aquesta manera però per heretar l’etiqueta hauran de sostenir-se en el temps una mica més que uns mesos.
Des de l'abundància dels punts, potser és el moment d'elevar una mica el llistó, la mateixa competició ho exigeix
I així hem arribat a aquest última aturada de lliga, amb la sensació de no ser del tot mereixedors de l’avantatge acumulat, perquè l’equip en cap moment ha sigut brillant. Des de l’abundància dels punts, potser és el moment d’elevar una mica més el llistó, la mateixa competició ho exigeix. Aquest mes de novembre no només posarà a prova el joc blaugrana, sobre el qual podem aspirar a més fluïdesa però que no pot dissimular la pèrdua de talent, sinó també la solidesa defensiva que tants elogis ha rebut. La part més favorable del calendari ja està superada, i en ella hi havia alguna prova exigent, com el Wanda Metropolitano, però les setmanes vinents hauran de servir per saber si l’equip camina en alguna direcció concreta després que el joc hagi deixat dubtes últimament.
Fa uns dies Sergio Busquets ens va explicar a Catalunya Ràdio el que és una evidència, el joc no és brillant. Però més enllà del fet que admetés que sent, com la majoria, un punt de nostàlgia de l’època de Guardiola, em va xocar que digués que des d’aleshores el futbol ha evolucionat molt i que els equips ara es preparen molt més bé tant a nivell tècnic, tàctic com físic. La meva sorpresa no va ser tant per la seva argumentació, sinó perquè parlava com si haguessin passat segles. Sis anys. Sembla tan poc temps i, tot i això, queden tan lluny. Un llistó inassumible avui dia.
