Temps de castanyes i records

Es lògic que hi hagi mots rètols als carrers de Barcelona. El carrer és un continu aparador. Rètols importants i permanents, rètols improvisats que avisen els vianants que allà hi ha una parada de fruites i verdures. Laura Fraile explica que ha vist a Collblanc un rètol realment curiós: «Es necessita noia amb bona presència per vendre castanyes».

Recordo les parades de castanyes d’altres temps que apareixien prop de casa i de la dona que anava removent les brases de carbó per mantenir-les calentes. Feia fred i la dona s’embolicava el coll amb una bufanda gruixuda. De «bona presència», res. Com que no tinc segur que la paraula bufanda tingui alguna relació amb la paraula bufar –!ai la meva passió irresponsable per les etimologies!– m’he aturat a pensar en la paraula castanya.

    

 

El castany és un color una mica fosc, entre terrós i rogenc. Diria que no és especialment elegant, quan és un color massa compacte, massa dur. Penso que tots els colors són bonics quan és afinada la seva intensitat. No és gaire afalagador, d’entrada, definir el color castany com a «similar a una clofolla de les castanyes».

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Altres colors s’ennobleixen quan es parla del color del mar, del color del cel. Però això és fer trampa, perquè ni el mar ni el cel tenen un color permanent. I diré, de passada, que em sembla molt bé que no es parli del color de l’infern, que ningú l’ha vist.

«Et clavaré una castanya» –o un castanyot– em sembla que ja no son expressions gaire habituals. I estic segur que quan algú es troba en una situació difícil cap amic vulgui tranquil·litzar-lo amb una frase que abans havia estat força popular: «No et preocupis, ja et treuré les castanyes del foc». També ha passat de moda la castanyeta, que era un monyo humil que portaven bastantes dones. Jo estic agraït al munt de castanyes que, en temps de guerra, el meu pare tenia amagades en un racó de casa.