Realisme econòmic de Trump

El vessant econòmic de la visita de Donald Trump a la Xina és resultat de la realpolitik aplicada a quatre dades ineludibles: el superàvit comercial xinès de 350.000 milions de dòlars i amb tendència a créixer, el fet que els bancs xinesos són els primers tenidors de deute sobirà nord-americà, el dúmping social que abarateix extraordinàriament les exportacions xineses i la cotització del iuan per sota de la seva suposada paritat real amb relació a les divises fortes (el dòlar, l’euro i la lliura esterlina, entre altres).

Cada un d’aquests capítols contribueix en alguna mesura a situar els productes xinesos en una posició d’avantatge als mercats occidentals, i constitueixen una competència gairebé deslleial en tots ells, inclòs el nord-americà. Al mateix temps, la retirada dels Estats Units de l’Acord d’Associació Transpacífic (TPP), decidida per Trump com a part del seu neoproteccionisme, reclama una compensació amb l’obertura de nous fronts de negoci, del qual el xinès és el que més oportunitats ofereix, encara que és també el que a més contrapartides polítiques obliga.

¿Quines són aquestes compensacions? Deixar de veure en Taiwan un aliat ad hoc si les relacions amb la Xina no són tant fàcils com desitja la Casa Blanca, acceptar sense manies l’expansió marítima xinesa –reclamació de la sobirania sobre alguns arxipèlags i construcció d’illes artificials– i articulació d’una relació econòmica entre Pequín i Washington en condicions d’igualtat. Plats que amb tota seguretat no són del gust de Trump, però que responen a una realitat objectiva: els Estats Units han deixat de ser la potència econòmica per antonomàsia del Pacífic.

DESEQUILIBRI COMERCIAL

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

Els think tank occidentals coincideixen a subratllar dues dades per il·lustrar la disposició del president Xi Jinping a corregir el desequilibri comercial amb els Estats Units. La primera és la capacitat expansiva del comerç xinès cap a Europa, potser a costa en part de les exportacions nord-americanes cap a la Unió Europea. El segon és la necessitat del sistema financer xinès d’imbricar-se en les finances globals. En els dos casos, l’objectiu perseguit és mantenir el creixement del PIB per sobre del 7% anual per sostenir el ritme de creació de llocs de treball i, segons els gurus del partit, augmentar el consum intern per no fiar-ho tot o gairebé tot a les exportacions.

Per a desventura de Trump, l’esquema de Xi coincideix en el temps amb la seva ratificació imperial en l’últim congrés del partit, mentre les urgències comercials dels Estats Units es posen de manifest en el pitjor moment possible: la popularitat del president està per sota del 40% i les eleccions de l’últim dimarts han transmès senyals d’esgotament en el bàndol republicà. ¿Com argumentarà Trump als defraudats per la sortida de la crisi econòmica –electors seus, es diu– que la competència xinesa no es combat, sinó que es negocia? Comencen a confirmar-se les advertències de Paul Krugman i altres sobre la inconsistència del nacionalisme econòmic trumpià.