L'útil innecessari

Un vell adagio llatí (Habent sua fata libelli) afirmava que tots els llibres tenen el seu destí (que és el que li donem els lectors), i el mateix es pot dir de qualsevol escriptor, temorós davant la ruleta de la perdurabilitat o l’oblit. Els dos destins són contingents i un nom enterrat pot ser exhumat de sobte i tornada la seva veu a les llibreries. També la permanència és imprevisible. Algú que va voler ser poeta abans que res és recordat com a periodista; un dramaturg vocacional se’l té avui bàsicament per novel·lista i un filòsof és recordat només per prosa o per les seves narracions. Són els altres (o sigui, nosaltres) els que decideixen què llegir del passat i com i per què fer-ho.

Nuccio Ordine, que fa uns anys va defensar contundentment la utilitat de l’inútil, acaba de proposar el seu inventari de destins literaris. A 'Clàssics per a la vida' (Quaderns Crema) escull alguns textos i ofereix les seves concises raons per a aquesta recol·lecta, però a més hi afegeix una salubèrrima introducció que és tot un manifest en contra de l’educació com a sistema de manufactura de ciutadans acrítics (o, com diu, d’engreix de pollastres).

Notícies relacionades

L’elogi revolucionari

Una campanya en prosa

Ordine milita contra la mercantilització de la cultura i contra la burocratització de l’ensenyament, però sobretot contra la degradació dels principis humanistes i il·lustrats que han sostingut la formació dels ciutadans a Europa: la capacitat de discerniment i la llibertat de judici, el respecte per la diferència i la solidaritat amb el desafavorit, la protecció de la dignitat humana i el cultiu de la intel·ligència crítica i la sensibilitat. Música de les esferes que ningú sent. Bonica i trista metàfora la que brinda, citant Giordano Bruno, sobre els errors en l’educació primària: cordar el primer botó en el trau equivocat suposa cordar malament tots els següents i, amb això, condemnar els ciutadans a un futur d’insuficiència, vulnerabilitat i servitud. ¿A qui interessa aquest destí d’éssers homogenis, programats i submisos? Contra aquest malson, la suprema utilitat de l’innecessari: la cultura.