La ultradreta troba el seu espai

L’absència d’un partit ultra contrari a la immigració amb representació parlamentària és un fet que diferencia el mapa polític espanyol i català de la resta de països europeus. Això es deu a les eternes lluites caïnites que viuen aquests grups, la falta de líders i la seva incapacitat per allunyar-se del franquisme. L’únic grup que va poder fer el salt va ser Plataforma per Catalunya el 2010, que va estar a punt d’entrar al Parlament. Mesos després PxC va obtenir 67 regidors.

Però ja sigui perquè el procés sobiranista va apartar el tema de la immigració de l’agenda, ja sigui per les lluites internes que van provocar l’expulsió del seu líder, Josep Anglada, a les municipals del 2015 només va obtenir vuit regidors, al marge d’Anglada que, per lliure, va mantenir la seva cadira a l’ajuntament de Vic. I en les eleccions europees del 2014 en què la ultradreta va créixer a la majoria de països, a Espanya es van presentar per separat cinc candidatures que van aconseguir menys de 80.000 vots.

Periodista.

Un dels intents de reconstrucció de la ultradreta va ser L’Espanya en Marxa que agrupava partits com la Falange, Aliança Nacional i Democràcia Nacional, que com a acció més coneguda va ser atacar o irrompre al centre Blanquerna, seu de la Generalitat a Madrid, l’Onze de Setembre del 2013. Però mesos després aquesta coordinadora es va trencar. Els autors d’aquella acció van ser condemnats a quatre anys de presó pel Tribunal Suprem, però ja han obtingut tres ajornaments al seu ingrés a la presó, i tot sembla que, o bé el Constitucional anul·larà aquella sentència o, potser, el Consell de Ministres els oferirà l’indult. L’indult o suspensió de la sentència es donava per segur, al ser la torna perfecta, en el cas que hagués tingut èxit l’acord que va estar a punt d’acceptar Carles Puigdemont per no fer la DUI, que hagués implicat una disminució de la pressió a l’independentisme. 

Important presència als carrers

Fins fa uns mesos la presència a Catalunya de la ultradreta era pràcticament irrellevant, més enllà de la seva participació explícita en els actes del 12 d’octubre a Montjuïc i diluïda en el de la plaça de Catalunya. Però des de finals de setembre ha tingut una important presència als carrers, oposant-se al referèndum i de la declaració d’independència. Societat Civil Catalana inclou avui gent de diverses ideologies, però va ser impulsada als seus inicis per membres del grup ultra Somatemps. Ara es limita a demanar que s’eviti lluir a les seves convocatòries banderes amb l’escut preconstitucional.

 «Els carrers seran sempre nostres» es va cridar el 20 de setembre al costat de la seu de la CUP i la Conselleria d’Economia, però la ultradreta deixant de banda el tema de la immigració també va voler marcar el seu propi espai als carrers. La primera manifestació important que va fer va ser la concentració que va convocar Democracia Nacional amb altres grups sota el lema Per Espanya m’atreveixo el 22 de setembre davant la seu de l’Assemblea Nacional Catalana, en la qual van participar mig miler de persones, incloent-hi militants de PxC i Somatemps, que va acabar davant la caserna de la Guàrdia Civil de travessera de Gràcia. En aquella manifestació es van viure moments de tensió amb veïns que tenien estelades penjades als balcons.

Altercats a la plaça de Catalunya

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

En les posteriors manifestacions contràries al procés sobiranista del 9, 12 i 29 d’octubre, consignes exclusives fins llavors de les manifestacions ultres de Montjuïc, com ara España es una y no cinquenta y una o Puigdemont a prisión, van ser corejades per milers de persones. En l’acte constitucionalista de la plaça de Catalunya del dia 12,  al qual van assistir grups ultres vinguts de diversos llocs, es van produir altercats, com ara la batalla campal de la cafeteria Zuric, i els Mossos d’Esquadra van confiscar bengales, barres i punys americans que portaven els neonazis del Hogar Social Madrid.

En l’última manifestació multitudinària del diumenge 29 d’octubre, es van produir diverses agressions a mossos, immigrants i transeünts. I si bé no es pot responsabilitzar els convocants d’una manifestació en la qual participen desenes o centenars de milers de persones dels actes violents d’uns quants, aquesta violència també s’ha produït en actes més minoritaris, convocats especificament per la ultradreta, com la manifestació davant de Catalunya Ràdio del passat dia 27, en què es van trencar els vidres de l’emissora. I davant aquests comportaments els convocants no poden eludir la seva responsabilitat.