Superar les ferides de la tardor

Marta Cervera ha escrit en aquest diari que la tensió política a Catalunya i Espanya ha creat un clima d’incertesa que s’ha respirat a partir de la violència policial.

Intentant deixar de banda la meva irritació, compartida per molta gent, l’escena d’aquella agressió tenia alguna cosa d’escena teatral. Els armats contra els indefensos. El poder –qualsevol poder– acostuma a ser partidari de practicar una mica de teatre.  El teatrisme està més o menys arrelat en la nostra espècie. La resta d’éssers vivents no disposen de la capacitat de fer comèdia deliberadament.

És curiós que nosaltres hàgim creat i adoptat aquesta expressió «no facis comèdia» que utilitzem quan volem deixar clar a algú  que no ens creiem el que diu l’altre. Fer comèdia, fer teatre, fer un drama... I en determinada situació, quan tenim gent que ens mira i que manté una actitud exagerada, la nostra reprovació ja no pot ser més expressiva i rotunda: «No facis teatre».

Hi ha persones que son discretes en la manifestació de les seves idees o els seus sentiments, i d’altres que tot ho teatralitzen. A vegades una mica d’èmfasi és necessària per reclamar l’atenció. Però les exageracions sostingudes tenen un problema: fatiguen. I la credibilitat fracassa.

A vegades fer una frase amb una mica d’èmfasi pot ser necessari. Els compositors de música i els intèrprets ho saben molt bé: un forte, unes notes breus però intenses sacsegen els oients. Penso que la monotonia queda superada quan hi ha una agradable politonia.

No m’estranyaria que la decisió en el cas de Catalunya sigui una partitura només interpel·lable per trompetes i tambors.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Penso en el poema de Verlaine que comença així: «Els llargs sanglots dels violins de la tardor fereixen el meu cor...».

Aquesta tardor ens toca superar les ferides.