'Stranger things': el final de la nostàlgia
ealos40327367 icult serie stranger things temporada 2171102145723
Acabada d’estrenar a Netflix, la segona temporada de Stranger things ha fet enfadar uns quants. La raó: els seus creadors han forçat massa la nostàlgia, el seu homenatge al cine dels 80. M’agrada Stranger things, les seves dues temporades. M’ho passo bé a les festes temàtiques dels 80 dels germans Duffer, i no em semblen cap entreteniment buit. La segona temporada convida, per exemple, a reflexionar sobre com han canviat els conceptes de continuació i serialitat. Però, tot i que segueixi disfrutant amb el joc dels homenatges, és innegable que propostes com Stranger things i It (Andy Muschietti, 2017), pel·lícula de similituds amb la sèrie dels Duffer que s’acosten al deliri, han trencat el sostre de la nostàlgia.
M'agrada 'Stranger things'. Però la treva als refregits és imminent, perquè una vegada conquistat el 'mainstream' ja no es pot anar més lluny sense caure en un malson
La referencialitat i la nostàlgia, carn aquests anys del cine de gènere més o menys independent, han deixat de ser materials minoritaris. Després de nodrir durant quatre o cinc anys, potser més, propostes alternatives (del revival carpenterià, amb febre de sintetitzador inclosa, a pastitxos com The Guest i Turbo Kid), s’han convertit en la raó de ser de la sèrie de moda i de la pel·lícula de terror que ha trencat la taquilla.
És fàcil deixar-se arrossegar pel pessimisme i pensar que l’audiovisual està tan sec que només li queda reproduir el passat. Que vaguem desorientats per una època sense identitat. Que la nostàlgia acabarà amb tots. Però ¿per què no llegir-ho en positiu? Tot indica que l’arribada imparable de la nostàlgia al mainstream suposarà la seva mort perquè ja no es pot anar molt més lluny. El següent pas seria un Scary movie (2000) involuntari de films dels 80, i això no passarà perquè els Duffer, Muschietti i altres nostàlgics són imitadors, sí, però respectuosos amb el que copien. Seguiran homenatjant les cintes amb les quals vam créixer, però la treva de refregits nostàlgics és imminent. Perquè una festa dels 80 és un gran pla, sí, però que totes les propostes siguin macrofestes temàtiques d’E. T. (1982) i d’Els Goonies (1985) és un malson.
