opinió

Mentides blaves, el procés i els banquers

2
Es llegeix en minuts
Mentides blaves, el procés i els banquers

JULIO CARBO

«'No lo sabemos, no, y no lo sabremos nunca'». Així comença la màgica 'Saga/fuga de J. B.' de Gonzalo Torrente Ballester. Tampoc sabrem quants diners va sortir dels bancs catalans els primers dies d’octubre. No ho reconeixeran mai, però van ser molts. Un indici: tots els bancs espanyols van demanar al BCE, només el 10 d’octubre, 21.300 milions d’euros per atendre les seves necessitats de liquiditat, sis vegades més del que és habitual. Una simple extrapolació permet entreveure la magnitud de la fugida de diners.

Gonzalo Gortázar i Jaime Guardiola, consellers delegats de Caixabank i Banc Sabadell, han admès sortides de dipòsits, per remarcar que la situació ja està normalitzada, mentre que les patronals bancàries treuen ara un comunicat contra la independència. Carlos Torres, conseller delegat del BBVA, va reconèixer entrades de diners procedent d’entitats catalanes els dies més crítics, però va descartar intents de captar aquests fons porucs. José Antonio Álvarez, conseller delegat del Santander, accepta que hi va haver més afluència a les oficines en certs moments, però en resta importància. És el que han de dir, però «no, no sabrem mai», els diners que van fugir per temor a la independència. Mentides blaves de banquers.

Notícies relacionades

Oriol Junqueras, que va ocultar que la secessió era inviable econòmicament, també va intentar treure ferro al canvi de seus d’empreses amb l’argument absurd que se n’anaven 800 –el dia que ho va dir– però se’n quedaven 250.000. Oblidava o ignorava que les primeres sumen una xifra de negoci equivalent al 30% del PIB català, com Fernando Trias de Bes detalla a Xavier Sala i Martín, el de l’Economia en colors, en un extens twit longer. Trias desmunta també altres arguments econòmics a favor de la independència de l’economista de les jaquetes multicolors amb l’afecte i el respecte amb què un amic parla a un altre amic i amb el desig de mantenir l’amistat. En definitiva, aflora mentides blaves de polítics i experts.

Les mentides blaves són un terme «relativament nou», sorgit de l’estudi del comportament moral dels nens, segons Jeremy Adam Smith, del Greater Good Science Center de la Universitat de Berkeley. Són les mentides que pretenen convèncer grans grups d’alguna cosa o protegir-los, en contraposició a les mentides blanques –sobretot dels nens–que persegueixen el benefici d’un sol individu. Alexander G. Theodorids i Arlie R. Hochschild (Universitat de Califòrnia, Berkeley), Katherine J. Cramer (Wisconsin-Madison), Maurice Schweitzer (Pennsylvania) són alguns dels que conclouen que les mentides blaves, en el cas de la política, prosperen en atmosferes d’ira, ressentiment i hiperpolarització. Per ells i per d’altres, Donald Trump és el campió de les mentides blaves, encara que, és clar, serà interessant conèixer les seves conclusions quan estudiïn el procés català, en què les dels banquers –per innocents i òbvies– es destenyien mentre les pronunciaven per exigències de l’ofici. L’independentisme català pot ser respectable, però ha abusat de mentides massa blaves i això el perjudica i l’acorralarà.