Petit observatori
El gris és el senyor de la tardor
L'estació de l'any en què estem ara és la més lliure i menys previsible
fcasals35290816 icult libro entre hojas secas en oto o160826123320
No sé si som gaires els ciutadans que ens hem adonat de l’arribada de la tardor, que ja fa dies que està amb nosaltres. Les altres tres estacions de l’any tenen un caràcter més marcat. Més tòpic, potser podríem dir. La fredor de l’hivern, la calor de l’estiu, la vitalitat creixent de la primavera. A mi m’agrada la tardor, perquè em sembla que és la fase de l’any amb més matisos. Naturalment, totes les estacions són imperfectes, com tot allò que té vida. Un estiu pot ser plujós, un hivern pot ser amablement tebi.
A mi m’agrada la tardor. Per molts motius, sobretot, potser, perquè és l’estació més lliure i menys previsible. Si hi penso una mica, m’adono que sempre m’ha atret la incertesa aquella de no saber què passarà, aquella afirmació que diu que tot està escrit em sembla una gran mentida. No m’agrada el fatalisme.
El que m’ha seduït, fa molt pocs dies, és adonar-me que la paraula 'tardor' està relacionada amb la paraula 'tard'. En castellà és l’'otoño', que ve del llatí 'autumnus', però també existeix l’'atardecer', referint-se al vespre.
És lògic que els poetes hagin glossat la tardor, que és un temps fràgil entre dos poderosos, l’estiu i l’hivern. «Els llargs sanglots dels violins de la tardor fereixen el meu cor amb una lànguida monotonia...» (Verlaine). Més prosaicament, podríem relacionar la tardor amb «fer tard», però és més just i més bonic tenir present que la tardor és un bon moment per recollir tota mena de fruita. La tardor és productiva. I si em permeten un petit joc de paraules, diré que la tardor no vol només que tardem.
Ha passat l’estiu i la tardor té un amistós gest amb nosaltres: preparar-nos per a l’hivern. La tardor és un motor que s’engega per fer-nos aquest favor: entrenar-nos per poder enfrontar-nos amb l’hivern quan sigui l’hora.
I goso dir que, sense la tardor, no podríem admirar les pintures dels grans paisatgistes. Al costat dels blaus i dels vermells, quina delicadesa, els grisos.
