Ens veiem al Senat

He recuperat de l’hemeroteca una entrevista a Alfonso Guerra del 2012 en què afirmava que no hi havia suport constitucional per suspendre una autonomia –no n’era partidari– i que, en tot cas, per a això hi havia el Codi Penal. Hi va haver d’altres pronunciaments semblants. El 155 era un article ignot, llunyà en la política. Però, ¿què ens ha passat perquè emergeixin una legió de conversos, inclòs el mateix Guerra? En la meva opinió, ha fallat la política, els polítics, mandrosos, han deixat de pensar. Han deixat el conflicte en mans d’aficionats, hooligans, que han pres la política i han capgirat la metàfora, convertint  l’arena política en un partit de futbol en la seva versió més dolenta. Ja posats, millor no haver recorregut a polítics d’ocasió, falangistes ocults, tertulians, empresaris periodistes ofegats per les seves crisis, millor Eduardo Galeano. Però, no.

La Lliga es juga en no sé quantes empreses fugides de Catalunya, no sé quants articles favorables en la premsa europea, amb un Alfonso Dastis 'on fire' i un pansit servei català exterior, i no sé quants assessors, consellers –en nòmina o fora de nòmina– aconsellant Carles Puigdemont que convoqui eleccions. Però hi ha llum. Un bon home ha demanat al president que respecti les institucions, que vagi al Senat, que s’expliqui, que en definitiva d’això es tracta.

Encert i desconcert. Un gran nombre de dirigents i dirigits ha posat el crit al cel. Ni anant al Senat ni avançant eleccions Puigdemont i els seus tenen remei. El 155 és el número del diable, invocat, revocat i evocat per tothom, oblidant que fins i tot els constituents, fins i tot Guerra, sempre –com la doctrina, aquí i a tot l’orbe democràtic– el consideren en qualsevol de les seves versions l’última  ràtio és a dir, l’última opció, un cop esgotat ja tot. 

¿Una altra oportunitat?

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

¿Però s’ha esgotat tot? No, ¿per què? ¿No ens podem donar  una altra oportunitat? En democràcia, negociar, cedir, no és perdre. Un demòcrata intel·ligent, cedint, negociant, parlant, sempre té alguna cosa a guanyar. Però potser somio un país diferent, democràtic amb història, plurinacional i fins i tot futboler, però de Galeano, no de polítics de Barras Bravas.  Puigdemont diu que vol anar al Senat. Tant de bo, tant de bo el deixin, no seria un comiat, podria ser l’inici  del seny. Però hi ha d’anar i, malgrat tots els seus incompliments, se l’ha de rebre com el que és: la màxima  autoritat ordinària de l’Estat a Catalunya, el president legítim dels catalans. 

I és curiós que ni el PP ni el PSOE, que són els que ho poden fer, han volgut reformar constitucionalment el Senat perquè sigui una Cambra territorial. Sé que Puigdemont ha sigut esquiu però també que la comissió general per a les comunitats autònomes  no es reuneix des de fa 12 anys, i ¿què és això de la conferència de  presidents absents? Potser ara ho estem trobant a faltar, encara que també al cap dels que no van voler mai un Estat compost hi hagi niat l’oportunitat de carregar-se’l. Dependrà, curiós, del 155. I no, no de com l’apliqui el PP, amb el concurs del PSOE, sinó de com en sortim.