Catalunya: procés fins a l'avorriment

Escric aquestes línies motivat pels successos recents a Catalunya, però la idea em ve de lluny. El 2006 em va cridar l’atenció que la participació dels catalans en el referèndum sobre la reforma de l’Estatut no arribés al 50%. Llavors vaig considerar la progressiva pèrdua d’entusiasme dels votants a Catalunya.

No he viscut a Catalunya més que en períodes breus, vacacionals. Aquesta falta d’immersió en la seva vida cultural i social pot ser una deficiència lamentablement irreparable. Però he de dir que, en els ambients en què he viscut, mai he sentit menyspreu o rebuig cap al que és català. Més aviat al revés. Suposo que el que vaig assimilar en l’ambient familiar –castellà i asturià– em va portar a admirar, encara més que respectar, les qualitats dels catalans, començant pel seu reconegut seny. 

A principis dels anys 60 del segle XX, quan els meus interessos juvenils se centraven en l’economia, vaig llegir la voluminosa 'Estructura económica de España', que havia escrit Ramón Tamames. Em va cridar l’atenció que, durant més d’un segle, el Govern d’Espanya privilegiés Catalunya i el País Basc, mentre que el centre del país perdia pes econòmic. Em va semblar una dada interessant, que suscitava la reflexió, però no l’animadversió. I el que escric ara és, com allò, una constatació, sine ira et studio, sense ànim de ferir.

Simulacre del primer d'octubre

Des de la mort del general Franco, els catalans han participat en sis referenda, sense incloure el simulacre del primer d’octubre –honestament no sé com dir-ne– que l’última narrativa independentista ha consagrat com «un mandat», i que ha sigut un esdeveniment promogut pel president d’un Govern autonòmic, moderat en les paraules, però nerviosament urgit per unes raons que encara desconeixem. Diuen a Colòmbia que «de la pressa no en queda més que el cansament», i em pregunto si estem en un nou capítol d’un llarg procés cap a l’avorriment, que va començar amb el referèndum per a la reforma política, en el qual el 74% dels catalans van participar en la consulta; en aquella ocasió l’abstenció no va arribar al 26%.

La participació dels votants catalans es va reduir una mica en el referèndum per aprovar la Constitució del 1978: el 68% van respondre a la crida de les urnes per aprovar una Constitució de la qual emergeix el genuí mandat constitucional que ara es debat amb un suport manifestament menor; i més del 95% van aprovar la Constitució.

El 1979 els catalans van ser cridats novament a les urnes per decidir sobre l’Estatut de la seva comunitat autònoma. La fatiga del votant, o el seu desinterès, s’anava manifestant: hi van votar el 59% dels catalans, el 8% menys dels que ho van fer per donar el seu vot per a la Constitució. No val la pena aturar-se en els referèndums del 1986 i el 2005. En el primer l’abstenció va superar el 37%, i el referèndum del 2005 per decidir sobre la Constitució europea tan sols va mobilitzar al 41% dels catalans. 

Finalment, el referèndum convocat per aprovar la reforma de l’Estatut l’any 2006 va atraure solament el 49% dels votants. Va ser llavors quan, observant aquesta deriva cap al passotisme polític, vaig començar a preguntar-me què estava passant a Catalunya. Però avui sabem que no es tracta d’una mera inèrcia davant del que ja està fet –i se suposa que ben fet–, sinó d’una incomoditat que s’ha anat fent cada vegada més manifesta, especialment en les últimes setmanes. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Aquest procés, confús i potser turbulent, ja ha provocat l’emigració de més de mil empreses. ¿Volien això els seus promotors? ¿A qui beneficia aquesta fuga? O, més ben dit, ¿qui són els que esperen ser-ne beneficiats? I, ¿com ho esperen? No sé quants ni quins catalans es plantegen aquestes qüestions –m’atreveixo a suposar que molts més dels que pensen els dirigents actuals–, però em sembla poc acceptable que sigui tan sols una minoria menyspreable.

En l’anomenat –pels seus convocants– referèndum de fa menys d’un mes, una consulta que, donades les seves sorprenents característiques, no ha comptat amb verificació independent, segons les dades del Govern de la Generalitat van acudir a les urnes –fugisseres i i semiclandestines– el 43% dels catalans. Fins i tot si ho donéssim per cert, ens trobaríem amb la participació més baixa en un referèndum català, coherent amb aquest procés cap a l’avorriment que reflecteix, potser més que cansament, un rebuig a les pretensions d’un govern mogut per  una tossuderia de motivacions encara desconegudes; llevat  que es tracti d’un idealisme admirable del senyor Puigdemont, recolzat pels seus col·laboradors en aquest Govern multipartidari.