Elogi de la barroeria

Vull pensar que tot és barroeria. Vull creure que no hi ha mala fe. En aquesta vida un troba bàsicament dos tipus de persones: la mala gent i els barroers. Els que ho fan tot amb mala bava i els que simplement ens equivoquem cada dos per tres. I a mi, que sempre m’ha semblat que tot maligne era algú que de petit va necessitar més d’una abraçada, no em cap al cap perquè –de tots els llocs del planeta– just aquí s’hagin concentrat totes les expressions possibles de la maldat.

Per això avui, i sense que serveixi de precedent, voldria començar llançant un olé per cada barroer que mana al nostre país. Que per què començo pels que manen. Doncs perquè la barroeria és proporcional al poder que tens. Com més amunt estàs, més barroer et pots mostrar. Com més pressupost, més mitjans, més competències, més gran pot ser cada barroeria en l’exercici de la teva responsabilitat. Sí, és possible que jo sigui el paio més barroer d’Espanya. No m’importa reconèixer-ho, recordar-ho, subratllar-ho una vegada més. Però com que soc un mindundi que a gairebé ningú afecta el que fa, doncs miri, tinc com a molt una barroeria d’abast micro, que han de patir sobretot els meus amics i familiars, els meus followers, els meus lectors i com a molt algun espectador despistat. Però qui mana, quan la caga, destorba molt, destorba més.

Més malament no es pot fer

Negaré que ho he escrit, però jo voldria que Catalunya es quedés a Espanya. Ho desitjo amb totes les meves forces i –diguin-me ingenu– encara hi aspiro. Però voldria que s’hi quedés contenta, feliç de fer-ho, satisfeta i no conformada. Iniciant un nou període de relació més madura i fructífera, fruit d’unes noves regles, estrenant projecte i esperança i orgullosa de fer-ho. No em serveix una Catalunya frustrada, dividida ni reprimida. No em serveix tal com està ara. O més ben dit, com me l’estan deixant. Els que hi entenen em diuen que se’n diu model federal. Està bé. El que sigui. Però avinguts. Feliços tots quatre. Dialogants de debò, més enllà de cartetes de gallets de corral que es pregunten entre ells si s’ha dit el que s’ha dit, a l’estil de xulo de discoteca, però amb retòrica de Groucho Marx. Per molt malament que ens hàgim portat, ens mereixem una mica més de nivell polític. Molt més.

No obstant, abans que em copiïn el discurs els organitzadors de Miss Univers, reconec que els uns i els altres s’estan esforçant molt perquè passi justament el contrari. Si el que es pretén des de l’Estat és una convivència estable i pacífica i una aposta pel llarg termini, més malament no es pot fer. Qualsevol ciutadà ho faria millor que ells, perquè hi insisteixo, més malament no es pot fer ni tan sols volent-ho. I si el que es pretén des del Govern de la Generalitat és que tots els catalans ens sentim orgullosos de pertànyer a aquesta hipotètica República Independent Catalana de 8 segons, la veritat que ho estan brodant. El vídeo de la noia catalana que demana ajuda a Europa com si estigués a Síria és per posar-se a plorar. Però de pena. I què em dius del fet que ens demanin que anem a treure els nostres diners dels bancs. Pepe Gotera i Otilio. Nyaps del procés a domicili.

Una barroeria de Puigdemont, una altra de Rajoy

Li voldria dedicar un olé molt gran per al primer a qui se li va acudir oposar democràcia i legalitat. Olé tu. Que ja ho sé, que tampoc sé res de lleis. Però si alguna cosa he après és que quan hi ha milions de persones al carrer demanant urnes, els pots tractar de moltes maneres, però mai com si fossin delinqüents. Per això, un altre olé molt gran per cada persona que hagi donat l’ordre d’una càrrega policial com les que vam tenir el dolor de presenciar. Un olé a qui hagi vist en la violència i la repressió la solució més adequada per als problemes polítics del nostre país, extensible als barroers que hagin decidit presó incondicional per a Sánchez i Cuixart. A més de fabricar independentistes, ara han fabricat dos Sant Jordis més. Estratègia de primer nivell. Estadistes d’Espanyistan.

Un olé també per tots i cadascun dels que s’alegren que a Catalunya li vagi malament. El barroer que et diu que s’ho han buscat. El barroer que celebra la imminent aplicació de l’article 155. El barroer que celebra la fuga de cada seu social. El que t’argumenta que determinats comportaments mereixen ser castigats. Ignorant qui creu que es pot castigar milions de persones sense conseqüències a curt, mitjà i llarg termini. Ignorant qui es pensi que això no l’acabarà afectant, i ignorant qui opini que un poble és com un infant sense consciència ni memòria a qui els pobles grans tenen el deure d’educar. Tots els càstigs col·lectius porten frustracions que la història ha demostrat nefastes per al desenvolupament de la humanitat. Sempre que hi ha un vencedor, no només hi ha un vençut, sinó que també hi ha dos perdedors. Si no més.

En definitiva, això ja no és una seqüència de fets. Estem tots esperant a veure quin dels dos bàndols la caga més. I mentrestant, se’ns segueixen acumulant les barroeries. Ara una de Puigdemont, ara una altra de Rajoy. I així ens va.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Al final, a la barroeria li passa com a l’insult. Quan deixes que es produeixi i quedi impune, la següent vegada qui el llança necessita canviar-lo per un altre que segueixi molestant, que no sembli repetit i per tant, que molesti més. 

I així fins que en una d’aquestes, l’última cagada sigui tan majúscula, tan violenta, tan insòlita, que sigui irreversible. Per no dir fatal.