24 d’oct 2020

Anar al contingut

OPINIÓ

Res és gratis i res és impossible

JORDI COTRINA

Res és gratis i res és impossible

Jesús Rivasés

'Nada es gratis' és un blog d’economia, «gairebé sempre en espanyol», com durant temps s’ha autopresentat, del qual ara són editors Francisco Beltrán (Universitat de Cambridge), José Luis Ferreira  (Universitat Carles III de Madrid), Libertad González (Pompeu Fabra), Juan Francisco Gimeno (Banc d’Espanya) i Pedro Rey-Biel (Universitat Autònoma de Barcelona). Creat el 2009, sota l’auspici de Fedea (Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada, impulsada originàriament pel Banc d’Espanya), des del 2014 és independent i està gestionat per l’Asociación Nada es Gratis, que presideix Samuel Bentolila.

'Nada es gratis' és un dels fòrums més oberts, lliures i prestigiosos de divulgació i debat econòmic. Instrueix, polemitza, marca tendència i, de vegades, molesta al poder. Sonades són les bronques de dos antics editors, Luis Garicano –actualment responsable econòmic de Ciutadans– i Jesús Fernández Villaverde amb els governs de Zapatero i, sobretot, de Rajoy. El títol del blog no va ser cap ocurrència feliç, sinó que va sorgir de la idea –potser poc acceptada– que, efectivament, no hi ha res que sigui gratis i que tot té un cost, encara que no sigui evident qui ho paga, com pot passar en el cas de la situació política –i també econòmica– de Catalunya, de la qual trigarà a sortir.

El dijous 12 d’octubre van assistir més empresaris i alts directius d’empreses de Catalunya que mai a la tradicional recepció al Palau Reial que ofereixen els Reis. Des de Josep Oliu fins a Joaquim Gay de Montellà, una llarga llista de notables catalans, amb l’absència –sens dubte justificada– de Joan Rosell, president de la CEOE, van felicitar al Rei pel seu missatge televisat, van admetre sense embuts la seva por per la possible deriva dels esdeveniments a Catalunya i així potser van recollir el guant llançat per l’exministre Josep Borrell, queixós que «els que ara se n’estan anant haurien d’haver dit abans que ho farien, perquè si ho haguessin fet saber potser no estaria passant això», una generalització parcial, com totes, perquè no contempla les excepcions que hi ha hagut, però que descriu algunes conductes.

Al Palau Reial, en un grupet, un veterà de la banca va despullar la veritat de la sortida d’empreses de Catalunya. Va dir el que ningú s’atreveix a dir, però que ho explica tot, que bancs i empreses traslladen les seves seus perquè, tot i que molt improbable, remotament possible, la independència no els sembla impossible, a ells, als fons d’inversió que tenen com a inversors i finançadors i altres actors econòmics. Va afegir un altre element, la gairebé certesa que el futur de Catalunya passa per una futura Generalitat –autonòmica en el més probable i millor dels casos– de tarannà radical esquerrà-prerevolucionari. «I són senyals molt dolents», rematava envoltat d’algun exministre de Felipe González. No, «res és gratis» i la independència menys que res, però tampoc res és impossible. La veritat, de vegades, és incòmoda, però no per això menys certa.