Peccata minuta

Somni i realitat

Si hagués votat 'sí' el 1-0, denunciaria els líders del procés per abusar de la meva bona fe

2
Es llegeix en minuts
Somni i realitat

Sempre que discutim amb els meus amics independentistes i els cito, fent-la meva, la frase de Juan Marsé que «no m’agraden els que em conviden a aquest viatge», ells responen: «¿Així que et sents més còmode a Espanya?». I llavors contraataco amb l’obvietat que l’Estat espanyol –no Espanya– de Rajoy i els seus corbaters roses em resulta una vergonya de matusseria, corrupció, desdeny, gomina i Constitució de cartró pedra, com els Deu Manaments via Opus Dei. Sí, l’actual Espanya de PP i el PSOE –com dos amants furtius adherits patèticament l’un a l’altre abans de tornar cadascun a la seva llar– no és res més que un ressò històric d’un animal primitiu amb parents llunyans en la Numància cervantina. I ara que els catalans s’han posat èpics, Espanya renega del seu segle d’or i els inunda de policies contemporanis per haver-se  inspirat en els seus ancestres en matèria d’honor.

Notícies relacionades

I és llavors quan confio en els meus amics que, posats a escollir entre purgatori i infern, no desitjo de cap manera que la ideal República Catalana, tan riallera, tan perfecta, tan musical, tan popular, neixi orgullosament de les seves mentides fundacionals. Avui dia, si hagués votat sí el passat 1-O, denunciaria els líders del procés per abusar de la meva bona fe al garantir-me místicament i reiteradament que «la legalitat internacional està amb nosaltres» (Junqueras, ¡historiador i economista!), que «l’empresariat i la banca catalana (sic) estan per fer-ho» (¡Mas, marmessor de Pujol!) i que Europa només anhela futures Dinamarques mediterrànies.

Sí-però-no-però-glups

Quan dimarts passat el president va comparèixer solemnement al Parlament amb una hora de retard i aspecte de funcionari de pompes fúnebres intentant resoldre el cub de Rubik del sí-però-no-però-glups, va cometre des de la seva acollonida altivesa dos grans despropòsits: el primer, qualificar cínicament l’actitud del seu Govern de «generosa»; el segon, agrair a la Unió Europea la seva condemna a Rajoy per la brutalitat policial –que comparteixo– i per la seva demanda de diàleg –evitant al mateix temps exercir de Celestina entre llei i sainet–, però callant clamorosament que tot, tot, tot Europa –¡la gran aliada!– considerés el referèndum d’urnes opaques, paperetes domèstiques i junta electoral fantasma com un gest que anava més enllà d’una molt emotiva, cívica, més que respectable i gens vinculant il·lusió col·lectiva. Sense la matusseria de Rajoy i els seus piolins tot hauria quedat en el fet que munts de bona gent,  guiats pels seus profetes a la Terra Incògnita, haurien viscut un preciós somni que, com tots els somnis, al despertar s’esvaeixen com magdalenes submergides en el cafè amb llet de la realitat.