La gran baixamar de la democràcia

Fa unes setmanes, després d’un gran huracà al Carib, el mar es va retirar a una platja de les Bahames –l’espanyola Baixamar– fins on mai ho havia fet, deixant una visió abans impossible. De sobte van sorgir a la vista velles àncores, restes de navilis, roques, una motocicleta... Aquella platja paradisíaca, tantes vegades retratada, amagava sota les seves aigües una brutícia inesperada. L’aigua tornarà, però quina gran oportunitat per retirar la runa.

Ja ha passat l’huracà per Catalu-nya i ha deixat al descobert el pitjor de nosaltres, gairebé res de positiu destacable, res de què presumir i molt a lamentar.

El president Rajoy, un armari polític, és a dir, sense cintura, s’ha erigit tot i així com el més moderat de la seva espècie, deixant a la seva dreta una gran part del seu partit, però també Ciutadans i una considerable part de la dirigència socialista. Els falcons en volien més i abans, però Rajoy resisteix els més extremistes dels seus extrems.

No hi haurà diàleg, no hi haurà mediació, res semblant a casos semblants en universos democràtics homologables. És impossible, no és la nostra cultura, no tenim aquesta educació, no tenim aquells polítics, ni els pobles, ni, per descomptat, mitjans de comunicació comparables.

Rajoy ha detonat l’article 155 de la Constitució, tot i que encara no sabem l’abast de l’explosió, ni tan sols si arribarà a explotar. Almenys ha iniciat el procediment requerint el president de la Generalitat. No soc partidari d’utilitzar-lo, però reconec que és la resposta menor, més garantista, davant les pressions dels seus extrems, entusiastes de mesures més demolidores, com l’article 116 de la Constitució o altres de facto. Uns enardits patriotes de l’aparegut nacionalisme espanyol, desfilant amb cabra inclosa, ja el consideraran per sempre un tou.

L’assumpte tindria fàcil solució si hi hagués llum a les cabines de comandament, però ho dubto. N’hi hauria prou de contestar que ningú va declarar, com honestament crec, la independència de Catalunya en aquell passadís de comèdia en què van convertir la seu de la sobirania catalana. I acceptar-ho, és clar. La contestació podria ser també convocar eleccions, però s’ha avançat Junqueras afirmant-ne la impossibilitat.

Arribats aquí, es podria pensar en el futur, em temo que amb Rajoy, em temo que sense Puigdemont. Em temo que amb els mateixos que han incendiat tot això. Sánchez havia de vestir-se de net, amb algun triomf, abans de recolzar el 155: la reforma de la Constitució. Després d’anys i anys negant la seva reforma, encegant camins per fer-ho i la utilitat d’aquesta iniciativa regeneradora, procedeix que ens digui Rajoy alguna vegada què pretén reformar, com ell ens ho exigia als que ho hem estat demanant des de fa tant.

Notícies relacionades

¿Rajoy ha activat l'article 155 de la Constitució?

Rajoy dona un total de vuit dies a Puigdemont perquè torni "a la legalitat"

A Sánchez convé preguntar-li també si sap alguna cosa, si al seu partit tenen alguna cosa clara, si les seves baronies estan d’acord, si els seus grans també, és a dir, si mana una mica.

I tots dos, la petita coalició, convé que aclareixin quant de Catalunya i de la seva voluntat democràtica pensen salvar d’aquesta plenamar exuberant d’idees florides.