Rebel·lió és aixecament

Primer concepte: no és delicte tot el que ens disgusta. Segon concepte: no tot el que és delicte és el delicte que ens agradaria que fos. Tercer concepte: el Dret Penal hi és per al que hi és; no hi és per castigar el dissident, l’antipàtic o el llest que s’escapa, per més que ens disgusti i ens frustri. Quart concepte: només és d’aplicació el Dret vigent.

Dit això, les diligències iniciades –algunes, secretes– o per iniciar contra Carles Puigdemont i altres líders independentistes, governamentals o no, podran incloure conductes que es pot discutir si són delicte, però en cap cas les que no tenen elements de fet per fer-ho. Pretendre que Puigdemont, per exemple, ha comès rebel·lió o sedició és tant com afirmar que ha comès avortaments o tràfic de persones. No és que no hi hagi indicis d’aquests delictes, és que no hi ha cap base fàctica sobre la qual construir-los.

Passa el mateix amb la rebel·lió i la sedició. Motor indispensable dels dos delictes, tal com recull el Codi Penal vigent, és un aixecament públic, que ha de ser públic i violent en el primer delicte (article 472) i públic i tumultuari en el segon (article 544). ¿On és l’aixecament públic i, de fet, violent, a què hagi cridat o encapçalat el president? Reitero: agradarà o no el seu comportament, però la valoració estètica o política, potser negativa, no li confereix caràcter delictiu.

Dit d’una altra manera: el fet que es persegueixin fins polítics per mitjans poc ortodoxos amb determinades interpretacions de les lleis no converteix aquesta prossecució en delicte de rebel·lió o sedició. Potser anhelar certs objectius podria ser –no sense polèmica– delicte, però sense aixecament públic i violent de masses, ni tan sols d’un grup de persones, no es dona ni la rebel·lió o la sedició. Que pogués haver-se contemplat en legislacions anteriors 

–de difícil aspecte democràtic, per una altra banda– no permet que lleis que no existeixin es facin reviure contra qui no ens complau.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

 Fer manifestacions al carrer en pro o en contra d’idees, institucions o governs, convé recordar-ho, és l’exercici d’un dret i, per tant, no és cap delicte. L’exercici d’un dret democràtic no és mai un delicte en una democràcia. Podria argumentar-se que estem en una fase prèvia, ja sigui de temptativa o de conspiració. ¿On són els plans per assaltar dependències oficials per la força de les armes o per capturar tropes regulars, per exemple? Que se sàpiga –i hi ha hagut temps per fer-ho–, no ha transcendit cap conspiració ni s’ha trobat cap arsenal amb armes o explosius. Ni tan sols s’han portat a terme atacs o intents de pirateig.

A més a més, ni la rebel·lió ni la sedició, com va establir el 2008 la mateixa Audiència Nacional, no són delictes de la seva competència. Per una altra banda, havent-hi aforats, el cas correspondria enjudiciar-lo al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. I el fur és inderogable. Sigui com sigui, en l’estat actual de coses, ni rebel·lió ni sedició ni Audiència Nacional.