Què volem: ¿justícia o venjança?

Un cop complerta la seva condemna de 20 anys, s'excarcera a l'anomenat‘violador de la Verneda', malnom (en si mateix) poc compatible amb una societat implicada en la resocialització de qualsevol delinqüent, fins i tot aquells que comenten els actes que generen més repugnància, les violacions.

Primer preguntem-nos què volem: ¿justícia o venjança? Si opteu per venjança, no cal escriure res més i, sobretot, no us llegiu aquest article. Si opteu per justícia, o el que és el mateix, un equilibri precari entre el que és possible i el que és ideal, entre el càstig al delinqüent, el fet d'oferir-li mecanismes que el permetin mantenir-se allunyat del delicte –això és la resocialització– i la satisfacció de les víctimes, entrem en un debat polièdric, però que ha d'estar construït sense prejudicis ni cunyadismes.

Recordeu que, ni ara –amb la regulació actual– ni abans –en el moment dels fets–, no es pot sotmetre a restriccions de llibertat algú que és lliure. Així funcionen els estats de Dret.

Reincidir

No us oblideu d'una cosa essencial: a la presó no se li pot demanar certesa en el tractament –mala paraula– del delinqüent. Això mateix: que quan surti en llibertat, sortirà immaculat com un lliri de maig. Atès que ni les matemàtiques són exactes, no es pot reclamar certesa en els àmbits que inclouen el risc entre les seves variables, com ho és el pronòstic sobre la recaiguda en el delicte.

Els serveis penitenciaris i la Fiscalia entenen que, malgrat el que ha dit l'interessat, presenta un alt risc de reincidència. Però aquestes conjectures, com ja ha passat altres cops, tenen tant d'avís, potser legítim, a la societat, com de pegat abans de la ferida; sona al «jo ja ho vaig advertir». Ho vas advertir, ¿i què? ¿Quina és l'alternativa?

La llibertat vigilada, que no és perpètua, no estava en vigor quan van passar els fets. Apliquem-la hipotèticament. Tot i això, repeteixo: ho vas advertir, ¿i què? La llibertat vigilada pot contemplar el compliment d'unes mesures educatives i terapèutiques en sentit ampli. ¿On són aquestes mesures? ¿On són els professionals i els centres adequats per dur-les a terme? ¿Disposa l'administració penitenciària –que fa temps que hauria d'haver respost a la denominació i el contingut del sistema d'execució de penes i mesures– de les infraestructures pertinents?  No està bé això de donar la culpa als altres quan estem tant lluny de complir un mandat constitucional tan simple –en el seu enunciat– com és la resocialització del delinqüent.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

L'única solució legalment possible és doble. D'una banda, sotmetre l'excarcerat a un seguiment no invasiu ni perceptible per ell. Sembla que els Mossos ja han posat fil a l'agulla. Si l'alliberat és un perill potencial, s'ha d'observar com s'observen altres perills potencials, humans, naturals o materials. L'altra rau a oferir-li l'ajuda econòmica i assistencial necessàries per mantenir-lo allunyat del delicte. Començant per no penjar-li un cartell de «soc un violador» quan vagi a refugiar-se en un alberg o a demanar feina.

La venjança és, sens dubte, més simple i directa.