El dia que van acomiadar Zubizarreta
Un dels grans errors de Bartomeu va ser prescindir després de la 'crisis d'Anoeta' del director esportiu
ecarrasco28250841 hondarribia 04 01 2015 andoni zubizarreta director d161022210539
És evident que, sovint, seria meravellós que tinguéssim algú de la nostra confiança, algú que ens estimi, algú que es preocupi per nosaltres, que ens agafés per l’avantbraç i ens digués amb fermesa, però tacte, «no facis això, no encara, espera, tingues paciència, no toca, deixa-ho per a un altre dia, avui no, no ho facis».
Ni tan sols ha de ser la teva dona, companya, germà o amic. No importa, ha de ser algú que, en aquest instant, vegi les coses amb menys acalorament, potser, que tu, que creus tenir-ho claríssim o, simplement, estàs tan desesperat que t’agafes a una taula de salvació. Equivocat.
El president no ho reconeixerà mai, però s'ha passat tot el mandat sagnant per la ferida que va provocar el 2015 al prescindir del seu primer director esportiu
És evident, cristal·lí, ja ningú en té el més mínim dubte (i això que hi va haver qui va llançar gripaus per la boca encantats per la decisió), que un dels grans, immensos, increïbles, errors de Josep María Bartomeu va ser acomiadar Andoni Zubizarreta en aquell moment de rampell després del que va passar a Sant Sebastià. El president va buscar una víctima, necessitava una víctima, i li va tocar a la millor persona del món.
Va ser un error, un immens error, que el Barça (i Bartomeu, és clar), fa anys que està pagant. El president no ho reconeixerà mai (mal fet), però ha estat tot el mandat sagnant per aquella ferida. No va tenir, no, Bartomeu ningú al costat que li digués «no facis això, no encara, espera, tingues paciència, no toca, deixa-ho per a un altre dia, avui no, no ho facis». O, no només això, potser, fins i tot, va tenir més de dos i tres incendiaris que li van dir «¡carrega’t Zubi, que és el que farien tots, i així guanyes temps!» Temps per patir devia ser.
Perquè ara qui disfruta de Zubi és l’Olympique de Marsella, que ja està en llocs de Champions a la Lliga francesa. No fa gaire vaig llegir, em sembla que per la ploma de Joan Vehils, que Bartomeu vol tornar «al model Zubi». No hi ha model Zubi’, sense Zubi; com no hi ha model Guardiola, sense Pep o joc de l’estil Messi, sense Messi.
Una vegada acomiadat Zubizarreta, es va haver de buscar 17 personatges i càrrecs per complir cada una d'aquestes missions. I tot i així, va ser un desastre. O 17
Perquè, com s’acaba de demostrar amb el caos muntat a l’àrea esportiva, no hi ha res com un bon cap. I Andoni Zubizarreta ho era, però no només per buscar, analitzar i fitxar, sinó per intermediar, mirar sense ser vist, actuar sense sortir als papers, relacionar-se amb el tècnic sense ficar-s’hi, opinar sense dictar. Zubizarreta era el còmplice de tots sense aparèixer. I, és clar, acomiadat Zubi, es va haver de buscar 17 personatges i càrrecs per complir cada una d’aquestes missions. I, malgrat això, va ser un desastre. O 17.
I, és clar, aquí ningú s’atreveix a reconèixer-ho. I, molt menys, Bartomeu, que ara té un embolic de nassos on abans només tenia professionalitat, honradesa i complicitat.
El comiat (no sé si el fan fora, si se’n va, si n’està fart, si vol desaparèixer…) d’Albert Soler és esperpèntic, sense llum ni taquígrafs i fruit, per descomptat, d’aquest caos. Soler, el sac de tots els cops (algú devia decidir aquell dia «que surti ell, que per alguna cosa li paguem»), va acabar cansant-se de ser utilitzat (per polític que sigui també té un cor) quan el van obligar a comparèixer amb Robert Fernández en la fatídica conferència de premsa de tancament de mercat. Aquella en què li tocava, és clar, i tant que sí, donar la cara al vicepresident esportiu, a Jordi Mestre. Però…..així és el Barça.
