Hores crítiques per a Catalunya

Per a Espanya, ha sigut un dia negre. Per a Catalunya, són hores crítiques. Així és com veig les coses després de la vergonyosa jornada de diumenge i del desastre de les últimes setmanes. Fins ahir no vaig escriure res sobre el procés, a consciència. No vaig voler avalar el que estava per venir. No vaig voler donar arguments a Rajoy criticant Puigdemont. I tampoc vaig parlar dels greuges soferts per Catalunya durant els últims anys, per no legitimar l'actuació de les institucions catalanes durant els últims mesos, que no comparteixo. No va ser fàcil perquè aquest és el meu ofici, i perquè soc dels que han anat a la presó per defensar les llibertats de Catalunya, però vaig pensar que no eren temps per a la lírica, sinó per a la trinxera. I sé, per experiència, que a les barricades sobren les paraules i falten braços.

Ja no és possible callar. Rajoy creu que ha guanyat a Espanya, en camp propi. Està per veure. En tot cas, ha perdut a Catalunya, on mai ha pretès jugar la partida. Pot anotar un 'u' a la casella, però hauria de tenir en compte que alguns resultats provoquen tanta humiliació en l'adversari que el partit de tornada s'anuncia com un malson. I sempre hi ha un partit de tornada. Demà, o d'aquí deu anys. El cost de deixar-ho tot en mans de justícia i policies serà molt alt. El dia abans del referèndum, el Consell Europeu, el 'Financial Times', 'Le Monde' i 'The Economist' es van mostrar crítics amb Puigdemont. Avui les crítiques també apunten a Madrid i la pressió per al diàleg amb Catalunya es fa insostenible. Per més que hagi impedit un referèndum homologable, a Rajoy li toca administrar un fracàs.

El perímetre de l'independentisme

Amb la idea que això anava de democràcia, i amb la inestimable ajuda del PP, Puigdemont ha eixamplat el perímetre de l'independentisme fins a territoris insospitats. Ha guanyat a Catalunya, fins i tot a costa de dividir la societat. Ha aconseguit fer oblidar les nefastes jornades parlamentàries en què va donar llum verda a la via unilateral i a lleis d'excepció que tantes alarmes van aixecar. Ell també ha renunciat a jugar en camp aliè, encara que ha sabut fer l'ullet a una part de l'esquerra espanyola amb la idea que pot acabar amb Rajoy. Ha col·locat les aspiracions històriques catalanes en l'agenda global. Ha lliurat amb èxit una batalla important, però encara pot perdre la  guerra.

Espanya passa per moments molt turbulents. El que va passar diumenge ha posat de manifest la impotència de tota actuació mancada de política. Ha revelat la força però també els límits de l'Estat. A partir d'ara, Rajoy no podrà parapetar-se darrere de jutges i policies. Haurà de baixar a l'arena de la negociació, en les pitjors condicions. Quan ja no valen propostes que ahir podien ser útils i que avui resultarien irrisòries. S'haurà d'enfrontar amb la Generalitat. De tu a tu. I no li queda gaire temps. Fins ahir, era vist per molts com una garantia de la unitat d'Espanya. Pot ser que comenci a ser percebut com un obstacle. Fins i tot entre els seus. 

Víctima de l'èxit

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Catalunya viu hores crítiques. Els independentistes disposen d'uns dos milions de vots. Són molts, però no més que el 9-N. Compten, això sí, amb una capacitat de mobilització sorprenent. Tanta força sol ennuvolar la vista. Poden ser víctimes dels seus èxits. Per Puigdemont, ha arribat l'hora de la veritat. De la política. Ha d'administrar la victòria moral de diumenge sabent que hi ha una inquietud profunda en la societat catalana. I no ha de llegir les crítiques europees a la violència com a xecs en blanc a una declaració unilateral d'independència. S'equivocaria.

Tampoc ha de confondre la derrota de Rajoy amb la de l'Estat. Faria bé a recordar que els somnis de la raó no sempre impliquen matins lluminosos. També poden despertar monstres. Aquells que diumenge van treure el cap. Per a la majoria dels catalans que han votat 'sí', aquest somni legítim és la independència. Però sí Puigdemont els escolta només a ells, Catalunya pot viure episodis nefastos. Com altres que ha patit en la seva història. Ha d'atendre també altres veus de la societat catalana i del seu propi partit. I ha d'escoltar els líders europeus, no només enviar-los peticions públiques de mediació. Ha de reordenar la seva estratègia. Seguint els consells de Sunzi, el gran estrateg xinès, per a qui "la suprema excel·lència no consisteix a lliurar i guanyar totes les batalles, sinó a trencar la resistència de l'enemic sense lluita"’. Si li fa cas, pot ser que no guanyi la guerra. Però no perdrà la següent batalla.