Com una experimentada banda de rock

En una entrevista a aquest diari, Ron Wood, guitarrista dels Rolling Stones, va afirmar que aquells que s’acostessin ahir al concert de Montjuïc veurien «el futur del rock and roll». Una declaració que convidava al mig somriure. Com es pot dir que Buffon és el futur de la porteria de la selecció italiana. Segur que van veure un espectacle sòlid i professional els que van optar per pujar a la muntanya de Montjuïc. Com sempre. Ja llegirem la crítica de Jordi Bianciotto, però precipitem-nos i presumim des d’aquí que no hi va haver res de què sorprendre’s. Cançons conegudes, un xou previsible, tot molt fiable. Una mica com el Barça últimament.

Aprofundint en aquesta idea, es diria que l’equip d’Ernesto Valverde es comporta com una banda de rock altament experimentada. Sap el que fa, sap el que li convé. Té un repertori sòlid i sempre troba maneres de tirar endavant les seves cites amb el calendari i la seva audiència. ¿Però entreté? Segons els gustos, és clar. Hi ha gent a la qual no importa sentir Satisfaction per milionèsima vegada. Hi deu haver aficionats contents de guanyar encara que sigui amb un gol en pròpia porta, que això és la Champions. «Jo no m’avorreixo», va proclamar amb la seva característica suavitat Valverde al ser interpel·lat per això després del partit.

Acceptem que el que es va desenvolupar a Lisboa va ser més aviat espès en un ambient tirant a infernal i on s’adopta, a les grades, Frank Sinatra i no els Stones abans dels partits. Espès va ser també el triomf a Girona. I algun més anteriorment. No enlluerna encara, però l’equip avança i suma vuit victòries seguides i acumula confiança. És com si es tractés de l’inici d’una gira mundial. El repertori funciona, tot i que encara se senten alguns tocs de guitarra a deshora.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El partit va permetre entretenirse amb detalls. Va rendir bé Mathieu, possiblement el futbolista més stonià en el terreny de joc. Va sobresortir en un parell de talls, ràpid i quirúrgic. No va poder venjar-se amb un gol de la seva sortida de l’entitat blaugrana, amarga segons les seves declaracions prèvies. Va tenir la seva oportunitat en una falta que es va estampar a la barrera. Llàstima per a ell, però es pot afirmar que sembla en més bona forma que Coentrao, un altre a qui vam posar la lupa. No va convèncer a Madrid. Tampoc ara.

Un record ràpid aquí per a Ter Stegen, que sí, que va molt bé de peus, però està realitzant unes parades monumentals i decisives. Se li haurà de donar la seva justa porció de mèrit del bon inici blaugrana. I un altre detall: el noi que va saltar al camp per besar la bota esquerra de Leo Messi. Un homenatge al crac argentí molt propi de les estrelles del rock. Tota una demostració de culte majúscul, malgrat que no va assistir a la seva millor actuació. Només Mick Jagger deu haver viscut episodis similars. I un munt. No, no es va veure a Lisboa el futur del futbol. Tampoc el que s’espera del Barça. Tota la simpatia i satisfacció, però pot entretenir-nos millor. Tranquil·litza esperar guanyant.