Elogi de l'equidistància

Hi ha ha dues actituds en qualsevol combat. Els que proclamen que amb mi o contra mi i acusen d’enemic qualsevol que no combregui amb cadascun dels seus passos. I els que donen la benvinguda els equidistants perquè són menys bel·ligerants. Els equidistants estan mal vistos, encara que siguin poc equidistants. El mateix Rajoy és el primer de queixar-se’n quan, amb paraules de llarg abast, acusa els empresaris catalans de voler treure partit de la confrontació. Ell també hauria de preferir que li carreguin la meitat de la culpa que la culpa sencera. Aquí, però també allà, més val que et donin part de la raó en comptes negar-te-la tota. Ho hauria d’agrair tothom, per compromès que estigui amb la pròpia causa.

El pacte Puigdemont-Colau és significatiu. No després d’un canvi en les decisions sinó gràcies a unes declaracions de l’alcaldessa del peu a dins i el peu a fora a favor dels set-cents alcaldes que tenen tots dos peus a dins, el govern municipal ha passat d’equidistant dels seus a equidistant dels nostres. Colau, d’enemiga a companya de viatge. Ha bastat la foto de l’aval mutu entre alcaldessa i president perquè s’apaivagués l’artilleria tuitaire dels independentistes contra els sobiranistes. 

No, la divisòria no es troba entre independentistes i equidistants, o entre unionistes i equidistants, sinó entre l’independentisme i l’Espanya immobilista. No és coherent esbroncar els equidistant de casa i entusiasmar-se amb els sorprenents editorials equitatius de grans mitjans de comunicació i aplaudir les declaracions del president Juncker, que efectivament ha passat del suport al govern d’Espanya a l’equidistància– cosa que implica una censura a l’estat més que un aval als convocants del referèndum—.

Maltractar els equidistants i tractar-los d’enemics és estupidesa. Ni és just ni és intel·ligent. Implica escassa capacitat d’anàlisi l’argument segons el qual, en un tauler inclinat, l’equidistant, encara que no ho pretengui, afavoreix sempre el més fort. Encara hem de veure cap a on s’inclina el tauler si els nivells de repressió s’incrementen a mesura que s’acosti l’1-O com tenen previst a La Moncloa. 

En aquest crescendo, mantenir l’equidistància serà cada cop més complicat. No serà fàcil tancar els ulls davant les extralimitacions dels que poden passar de «corruptes però defensors de la unitat d’Espanya» (Pablo Casado), a repressors que no respecten els drets humans.

«Així, no»

Notícies relacionades

Colau i Puigdemont arriben a un pacte per al referèndum

L'extrema dreta es dispara

Si el que està planificat arriba a succeir, Podemos tindrà un motiu molt poderós, la defensa de les llibertats, per aixecar-se contra el règim del 78. Molts socialistes i uns quants dels que han signat el manifest per l’abstenció tindran un problema. L’«així no», esgrimit pel sobiranisme contra el referèndum, per unilateral, pot girar-se contra Rajoy, per defensar la legalitat amb actuacions il·legals o fins i tot repugnats.

Equidistants: Catalunya té els problemes que ja tenia, però Espanya en torna a tenir un que creia superat i us pot deixar el cor glaçat.