Ray està cansat

La cinquena temporada d’una de les sèries més notables dels últims anys, 'Ray Donovan', està passant bastant desapercebuda, en gran mesura perquè el seu inici va coincidir amb els últims episodis de 'Joc de Trons'. 

La sèrie dels dracs ha prescindit aquest curs d’algunes de les seves característiques més definitòries, com els intensos diàlegs entre els seus personatges plens de frases enginyoses; del sexe, i fins i tot de les conspiracions palatines, a canvi d’una grandiositat en batalles i espais naturals mai vista abans en la ficció televisiva. Però sobretot ha sigut una exhibició inigualable en tot el que fa a màrqueting i comunicació, que ha convertit la sèrie en un  fenomen de masses, malgrat que el relat ha perdut interès a mesura que ha augmentat la fantasia, i les trames han abandonat qualsevol indici de versemblança. 

Però no exagerem, una història amb dracs i herois que ressusciten no pot ser catalogada pel seu nivell de credibilitat, sinó per la seva capacitat d’entretenir, i la veritat és que aquesta última temporada de 'Joc de Trons' ha sigut senzillament espectacular. Pràcticament durant l’estiu, en el món de la televisió, no s’ha parlat d’una altra cosa que dels enfrontaments entre els Stark i els Lannister i l’avanç dels Caminants Blancs cap al mur de gel. En un mercat en què l’oferta és més abundant que mai, la capacitat de generar esdeveniments és imprescindible per diferenciar-se amb continguts que se surtin del normal, i 'Joc de Trons', en aquesta categoria, s’ha col·locat dalt de tot. La resta no ha existit i 'Ray Donovan' ha sigut una de les que ha patit un domini tan aclaparador. Hi ha vida més enllà de Ponent, però sembla rutinària i amb molt menys interès.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

La sèrie creada per Ann Biderman ('Southland') i protagonitzada pel dur Liev Schreiber va néixer el 30 de juny del 2013, i el seu primer episodi a  Showtime va aconseguir ser el més vist en la història del canal. En la seva primera temporada, el seu protagonista va ser nominat als Globus d’Or juntament amb Jon Voight, que protagonitza el seu perfectament immoral pare i va guanyar el premi a millor actor secundari, a més de ser finalista dels Emmy. Les quatre primeres temporades han sigut excel·lents, amb trames originals i sobretot amb uns personatges realment atractius; no només el protagonista, sinó també els seus dos germans Terry i Bunchy, personificats per actors tan meravellosos com Eddie Marsan i Dash Mihok.

Però en aquesta última entrega la història ha perdut màgia, es repeteixen les situacions que en etapes anteriors eren troballes i ara són clixés; hi falten novetats i s’enyora alguns personatges del passat com Steven Bauer (el col·lega Avi) o els insubstituïbles Hank Azaria o Elliot Gould. És cert que hi ha afegit la sempre brillant Susan Sarandon per donar llustre a un repartiment en què el protagonista, un dur i implacable 'solucionador' de problemes, se’l veu cada vegada més trist i cansat per la mort de la seva dona, i aquesta falta d’energia es transmet al relat. Però la sèrie, que segueix tenint un nivell alt, mostra el cansament habitual de qui ja ha explciat tot el que havia d’explicar.