Anar al contingut

25 anys dels Jocs

¿Enemics per sempre?

¿Enemics per sempre?

Joan Ollé

Un quart de segle després, el feliç consens olímpic ha degenerat a una Catalunya dividida i el somriure del 92 s'ha truncat en mueca amarga

Ja s’ha apagat definitivament la torxa del record dels Jocs; fa 25 anys Barcelona era la ciutat més feliç del planeta, i per això ens ha agradat evocar-la i evocar-nos. Altres notícies d’aquell 92 van ser la celebració dels 500 anys del descobriment i sodomització d’Amèrica, el reconeixement  que l’Església va ser injusta amb Galileo Galilei i la beatificació de Josemaría Escrivá de Balaguer, fundador de l’Opus Dei. Caben moltes coses en un any, tantes com versos en un gra d’arròs.

I, posats a mirar enrere, me n’he anat fins a 1967, 25 anys abans del 92, i m’he preguntat per què no celebrem amb la mateixa intensitat que els passats Jocs el mig segle que ens separa d’alguns fets tan transcendents com la inauguració de la discoteca Bocaccio, el primer recital de Lluís Llach com a membre dels Setze Jutges, l’obertura al trànsit de l’avinguda Meridiana, la inauguració del polígon de Bellvitge, el segrest de la imatge de la Mare de Déu de Núria (com a acte de suport a la campanya Volem bisbes catalans) i l’elecció de Juan Antonio Samaranch com a 'procurador en Cortes por el tercio familiar'.

¿S’IMaginen vostès els Jocs sense la camisa blava de Samaranch? ¿S’imaginen una Barcelona cosmopolita sense els pioners esforços neuroetílics de l’exquisida i nocturna gauche divine? ¿S’imaginen les grans transformacions urbanístiques de Maragall sense els seus aberrants antecedents porciolistes? ¿S’imaginen cardenals catalans (verbigràcia: Martínez Sistach) sense l’oportú segrest de la Verge de les Neus? ¿S’imaginen el procés sense Lluís Llach? Tot té el seu abans.

¿Com recordarem/recordaran el 2042 la Barcelona i la Catalunya del 2017? ¿Com l’any inaugural del vell somni d’un poble per la seva llibertat? ¿Com un dels màxims ridículs internacionals d’uns presumptes herois amb més èpica que ètica? Qui sap. El que sí que sabem és que el feliç consens olímpic ha degenerat a una Catalunya dividida, que el somriure del 92 s’ha truncat en ganyota amarga i l''Amics per sempre' en una declaració de guerra.