Anar al contingut
Quan la pressa no és bona consellera

RICARD CUGAT

Quan la pressa no és bona consellera

Oriol Bartomeus

L'objectiu dels independentistes d'aprovar l'entramat legal en pocs dies pot debilitar la iniciativa

Quan falta un mes i mig per a l’anunciada celebració de la consulta de l’1 d’octubre, es fa evident que els partits independentistes han preferit escurçar al màxim els terminis legals per evitar (¿infructuosament?) la seva suspensió per part del govern central, malgrat que això posi en risc l’èxit de la consulta.

Es coneix l’entramat legal que ha de donar aixopluc a l’1-O gràcies a filtracions a la premsa, però no se sap en quin moment s’iniciarà el procediment que l’ha de fer efectiu. És més, l’única peça d’aquest entramat que ha estat aprovada pel Parlament (la reforma del reglament del mateix Parlament que hauria de garantir l’aprovació per la via d’urgència de la Llei del referèndum d’autodeterminació) ha estat recorreguda pel Govern central i suspesa cautelarment pel Tribunal Constitucional.

Precisament, la sospita que qualsevol iniciativa que prengui el govern de la Generalitat o la majoria independentista al Parlament serà recorreguda i suspesa és la que fa que, quan falten cinquanta dies per a l’1-O, el més calent segueixi a l’aigüera legislativa. Sense data per a l’aprovació de la llei que ha de donar cobertura legal al «referèndum d’autodeterminació», tot el procés administratiu que ha de dur a la celebració efectiva de la consulta queda en l’aire: la redacció i publicació del decret de convocatòria i del «decret de normes complementàries» i la constitució de la «sindicatura electoral», a més a més d’elements més prosaics com ara la confecció de les paperetes, la compra o el lloguer de les urnes i l’establiment dels locals de votació.

L’objectiu dels partits independentistes d’aprovar tot l’aparell legal i administratiu en pocs dies (o en qüestió d’hores) per esquivar la seva suspensió, pot acabar per afeblir la iniciativa. D’una banda, per la mateixa naturalesa legal de l’instrument. De l’altra, pel suport polític que tingui al darrere.

Tal com està plantejada, l’aprovació de les lleis que han de permetre l’1-O coixeja. I no només pel seu encaix en el marc legal vigent (que el projecte de llei filtrat bandeja amb una sola frase). La feblesa els ve per la manera en què es preveu que seran aprovades, a corre-cuita i sense possibilitat de presentació d’esmenes per part de l’oposició, gràcies a una modificació del reglament, censurada pel Consell de Garanties Estatutàries per unanimitat. L’excepcionalitat que proclama la llei del referèndum (article 3.2) no acostuma a ser bona a l’hora de legislar, i quasi sempre acaba carregant-se les garanties democràtiques.

Una d’aquestes garanties és la participació de la minoria en el procés legislatiu, que en aquest cas es limitaria a un temps de debat limitat i acotat, purament retòric. Aquesta és la segona pota que fa coixejar tot el procés de l’1-O, ja que fa impossible el suport de partits que no siguin els independentistes (principalment, els comuns). Sense la concurrència d’aquestes forces (i dels seus votants) l’1-O corre el risc de convocar només els partidaris de la independència, obrint la possibilitat d’una participació final per sota del 50%.