El vell pujolisme radical

Des dels vuitanta i fins 2011 (l’any no és casual) el conjunt de l’electorat català es distribuïa al voltant d’un centre de gravetat situat entre el centre esquerra i el centre i entre la pertinença dual (el conjunt dels que se sentien ‘tan espanyol com català’) i el catalanisme moderat (aquells que se sentien més catalans que espanyols).

A partir del 2012, aquest espai central s’ha anat desplaçant any rere any cap a posicions més a l’esquerra en detriment del centre i el centredreta, i d’un sentiment català exclusiu en lloc dels sentiments de pertinença compartida. Aquest canvi és visible en totes les sèries d’enquestes. Si agafem els anys que van del 2010 fins al 2020 als sondeigs anuals de l’ICPS, la mitjana de l’eix esquerra-dreta (mesurat en una escala d’1 a 7) s’ha mogut mig punt cap a l’esquerra. L’antic centre de gravetat del sistema polític català de l’última dècada ha passat de representar el 35% del cens a només el 22%. En canvi, l’esquerra dual o de sentiment català ha passat de concentrar una quarta part del cens el 2010 al 40% ara.

Sembla evident que la responsable d’aquest canvi de fons ha estat la pròpia dinàmica del procés, que ha anat radicalitzant alguns dels segments de l’electorat, que s’haurien anat desplaçant paulatinament cap a l’esquerra. Ara bé, ¿qui són aquests votants radicalitzats? Les dades de les enquestes mostren que han estat els electors amb orígens familiars catalans els que s’han anat situant cada cop més a l'esquerra. Tradicionalment aquest grup era el que se situava més a la dreta de tots els segments definits per l’origen familiar (lloc de naixement de l’elector i dels seus pares), mentre que els catalans nascuts a la resta d’Espanya eren el grup posicionat tradicionalment més a l’esquerra.

Les dades del darrer sondeig de l’ICPS, de setembre de 2020, ens mostren un panorama radicalment diferent. Són els electors amb orígens familiars autòctons els que se situen més a l’esquerra, precisament perquè han modificat significativament la seva posició, mentre que la resta de grups (i especialment els nascuts fora de Catalunya) no s’ha mogut tant.

Però la més curiosa de les dades és que, entre els electors amb orígens nostrats, els que més han variat la seva posició ideològica no han estat els més joves, sinó els més grans, els nascuts abans del 1940. Aquest grup és el que havia conformat històricament la base electoral de CiU entre els anys vuitanta i els primers dos mil, i són un grup que s’ha mantingut fidel a JxCat i Junts.

Així doncs, la posició més a l’esquerra de Junts respecte de la de CiU històrica no es deuria a la conquesta d’un nou votant, més jove i radical, sinó a la radicalització del propi votant a cavall de la transformació del partit, des de posicions centristes i de catalanisme moderat fins a l’independentisme militant i el flirteig amb les posicions d’’anti-establishment’ que exhibeix Junts en els últims anys. Aquest desplaçament és, probablement, el que ha impedit que les propostes moderades aparegudes dins del propi camp independentista hagin obtingut escàs rèdit electoral, cas del PDECat, simplement pel fet que el votant al que apel·laven (el pujolista tradicional) ja no era allà on havia estat sempre.

Aquesta radicalització que han viscut els antics votants pujolistes en els últims vuit anys és la que ha fet desequilibrar tot l’espai ideològic català cap a posicions més a l’esquerra. No són principalment l’aparició de nous votants joves el que explica el creixement de les posicions d’esquerra (i d’extrema esquerra) i l’aprimament del centre (i del centredreta). És la radicalització precisament d’aquells electors que fa una dècada se situaven en espais de moderació i que ara han migrat cap a l’extrem, situant-se a la frontera amb la CUP. Una migració que es produeix quan la gran majoria d’aquests electors, per no dir tots, tenen més de 70 anys i viuen la seva jubilació.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

La radicalització d’aquest grup cap a posicions d’esquerra es produeix per contrast amb la idea que les posicions de dreta s’assimilen amb el nacionalisme espanyol, mentre que l’esquerra és la posició natural dels independentistes, que també són naturalment ‘anti-establishment’, és a dir, radicals. Aquest radicalisme, però, és més retòric que fàctic, perquè aquests mateixos electors, tot i el seu desplaçament cap al camp de l’esquerra, segueixen recolzant polítiques tradicionals de la dreta (concerts educatius, baixades d’impostos, sanitat privada...).

Malgrat que pugui ser purament retòrica, la radicalització de l’antic vot pujolista té conseqüències i és l’element que ha estat marcant tot l’escenari polític català els darrers anys a través de la pugna interna en l’independentisme, i tot sembla indicar que ho continuarà fent.