Anar al contingut
Jugar a convocar eleccions

Ballesteros

Jugar a convocar eleccions

Oriol Bartomeus

Avançar comicis per interès partidista seria fer ús indegut del mecanisme de dissolució parlamentària

Els últims dies han coincidit dues notícies sobre possibles avenços electorals. D’una banda, arran de la publicació del baròmetre del CIS de juliol (el primer després de l’accés de Pedro Sánchez a la presidència), s’han disparat els rumors sobre la possibilitat que el president pogués dissoldre les Corts i convocar eleccions generals, precisament per aprofitar l’onada de recolzament que detectava el CIS. D’altra banda, en una entrevista, el president de la Generalitat deixava caure que podria convocar eleccions al Parlament si no aconseguia aprovar els pressupostos per a l’any vinent.

La dissolució de les cambres parlamentàries i la consegüent convocatòria electoral és una prerrogativa exclusiva que tenen tots els presidents de govern en règims parlamentaris. Forma part del model de pesos i contrapesos que caracteritza aquests sistemes. El Parlament és el que investeix el president, el mandat del qual emana de la majoria parlamentària escollida pels ciutadans en les eleccions. Però el president no està totalment sotmès a aquesta majoria, sinó que té a les seves mans precisament la possibilitat de convocar eleccions, sense haver de consultar-ho amb el Parlament. És una potestat personal del president.

L’objectiu d’aquesta prerrogativa presidencial és el de poder desfer una situació en la qual el Parlament estigui bloquejant l’acció governamental, ja sigui perquè el Govern hagi perdut la majoria o perquè l’oposició s’aliï per entorpir l’acció de l’Executiu. En una situació d’aquest tipus, el president pot accionar el “botó nuclear” de la dissolució. És un mecanisme dissenyat per a situacions extremes, com ho és, d’altra banda, la moció de censura.

Últimament, a mesura que els resultats electorals han donat lloc a parlaments més fragmentats, jugar la carta de la dissolució s’ha convertit en una temptació per als governants, que en molts casos compten amb majories més reduïdes o menys cohesionades que abans.

Demoscòpia o calendari de fites

En un escenari de forta volatilitat electoral, hi ha qui contempla la convocatòria electoral com l’oportunitat d’aconseguir una majoria. És el que alguns semblen aconsellar Sánchez, al caliu de la demoscòpia. En el cas de Quim Torra, la convocatòria electoral forma part del mateix programa polític del seu partit, construït sobre la mobilització permanent, que exigeix un calendari de fites que eviti la desmobilització. Per això Torra es planteja cridar a les urnes un any després de l’última convocatòria.

En els dos casos s’estaria fent una utilització indeguda del mecanisme de dissolució parlamentària, ja que atendria només els interessos partidistes dels governs i dels seus presidents. A més, s’estaria traspassant als ciutadans una obligació que correspon en exclusiva als governs: la de configurar majories sòlides que sostinguin els executius. Tenir eleccions molt sovint no és un indicador de bona salut política, és més aviat l’expressió del fracàs de la política.