21 febr 2020

Anar al contingut

En primera persona

Una joven disfruta de la lectura en un banco del paseo de Gràcia de Barcelona.

RICARD CUGAT

Escrit en els vents alisis

Josep-Maria Ureta

«Cada matí apareixen les empremtes de la Joana i la Bruna a la pantalla del meu portàtil. Busquen la platja on bufa menys»


La Joana té 6 anys, i la Bruna, 3. De la seva mateixa edat hi ha 152.000 catalans. També tenen 6 i 3 anys la Frida i l’Anna, les protagonistes d’‘Estiu del 93’, gran regal cinematogràfic de Carla Simón
sobre dues nenes que seran germanes i aprenen en un entorn rural a distingir entre una col i un enciam. L’estiu és per aprendre. 
  

 La Joana i la Bruna estan a Fuerteventura. En el seu imaginari només constaven el sol i l’aigua. Però han descobert els altres elements, el foc que va llançar el volcà i el vent que bufa del nord-est, els alisis. La meva explicació a elles, per la tangent: «Fuerteventura es tradueix com Fort Vent». A la faula d’Isaiah Berlin, la Joana és com la guineu, sap fer diverses coses. La Bruna és l’eriçó, només sap una cosa, però convincent: repetir «i jo també». La Joana, sempre positiva, diu que l’alisi escombra gratis la platja; la Bruna el desafia amb una pedra volcànica a cada butxaca, a les quals anomena Petra i Lapis. 
    

Són la generació tàctil, l’iPhone va néixer abans que elles. Cada matí apareixen les seves empremtes a la pantalla del meu portàtil. Busquen la platja on l’alisi bufa menys. Els menors de 25 anys, segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), dediquen una hora i 22 minuts diaris a l’ús de dispositius informàtics, davant els 26 minuts que hi dediquem els nascuts abans de 1952.
    

Rareses: les dues generacions (-25 i +65) dediquem el mateix temps a vida social i diversió, 1,20 hores, i a l’activitat física, gairebé una hora. Certesa: segueix la diferència d’atenció a la llar i família (1,06 davant 3,39). Impacte: la mitjana de lectura diària dels joves és de ¡vuit segons!, i la dels grans, mitja hora.
    

Per ampliar el focus, les meves tres lectures d’aquests dies. Isabel Barreiros (La sociedad que seremos, Planeta) elabora un interessant retrat-mosaic amb les fotos-respostes de milers d’espanyols. Més que percentatges, s’han de llegir respostes. Així sabem que precari que és el que «apunta el que gasta en pipes», i acomodat, el que no sap que l’altra meitat d’espanyols no fan vacances. I davant la incessant lluita del «¡deixa el mòbil d’una vegada!», l’autora apunta aquesta resposta: «El mòbil et fa menys lliure perquè acabes fent el que una altra persona vol».
    

Marc Argemí (El sentido del rumor, Península) és pioner a analitzar els centenars de milers de paraules que s’acumulen en el núvol cibernètic. Deduir el que és cert ja no és un percentatge, augmenta exponencialment la palla i són poques les agulles. «No s’han de sentir campanes, sinó comptar-ne el nombre», aconsella, abans d’advertir sobre qui governa el toc: «L’algoritme és incansable». El rumor neix sovint de somnis, esperances, pors, odi.

La paràbola de Mandela

La societat complexa cap millor, a vegades, en la ficció. Joan Cañete (Parte de la felicidad que traes, HarperCollins) explora com canvia la vida de tres mares i una germana quan apareix la negació vital, nens amb malalties cròniques. La Tere, l’Anna, la Clara i la Carmen no es discerneixen en les estadístiques perquè són «mames atrapades en el parèntesi». Cañete elabora un delicat i esperançador homenatge als que pateixen.
    

Quan amaina l’alisi, explico a la Joana i la Bruna una paràbola recitada per Nelson Mandela. El sol i el vent volen mesurar qui és superior i proven quin dels dos desposseirà abans de la seva manta un viatger. Si bufa el vent, el protagonista agafa fort la manta. En canvi, el sol irradia a poc a poc. Segons la Joana, guanyarà el sol, perquè quan ella té calor es desabriga per instint. La Bruna inquireix: «El senyor Mandela, ¿no tenia la Petra i la Lapis?».