L'altra cara de la cita olímpica
De Barcelona-92 a l'1-O
Aquells històric Jocs Olímpics es poden llegir com un desagradable però inevitable pols entre les forces de l'espanyolisme i del catalanisme
zentauroepp39069416 nominacio olimpica jordi pujol pasqual maragall narcis ser170717170624
Hem assistit, amb motiu del seu 25è aniversari, a un autèntic festival evocatiu dels Jocs del 92. Ha tingut a favor seu el bon record que la cita olímpica va deixar en els barcelonins i els catalans, i també, no ens enganyem, que tots érem un quart de segle més joves. L’ésser humà és nostàlgic per naturalesa. El relat oficial ha estat repetit fins a l’embafament. Aquest relat tendeix a obviar, o a retratar com a anecdòtics, els elements que contradiuen o obren escletxes en la recreació d’un passat ni tan bonic ni tan harmonióss. Del que m’agradaria ocupar-me ara, però, és de la dimensió històrico-política que van tenir els Jocs, sobre la qual s’han produït, tinc la impressió, poques reflexions de conjunt.
El meu parer és que els Jocs es poden llegir, en primer lloc, com un desagradable però inevitable pols entre les forces de l’espanyolisme i del catalanisme (o nacionalisme català). En segon lloc, i a tall de proposta interpretativa, diria que el 1992 va suposar un canvi de rasant que va condicionar el que vindria després. La primera responsabilitat dels Jocs requeia en l’Ajuntament de Barcelona, al capdavant del qual hi va haver Narcís Serra –que va posar en marxa la iniciativa– i després Pasqual Maragall, tota vegada que els Jocs es concedeixen a ciutats. Tanmateix, la Generalitat, en mans de Jordi Pujol i CiU, hi tenia molt a dir. També el govern central i el PSOE de Felipe González.
Uns Jocs són un afer polític de primer ordre. Tenint això en ment, no ens ha d’estranyar gens que ben aviat el catalanisme s’adonés del perill que suposava que els socialistes en tinguessin el control absolut. Si els deixem fer, va pensar Pujol, Barcelona apareixerà a ulls del món exclusivament com una ciutat espanyola situada a la costa mediterrània. El catalanisme no pensava permetre que Catalunya quedés esborrada. Al contrari: els Jocs havien de mostrar al món que Catalunya és una nació i té una llengua i una identitat pròpies. Com, suposo, es recordarà, a principis dels 90 Pasqual Maragall, lluny encara de la seva evolució posterior, jugava a enfrontar la gran ciutat, Barcelona, amb la nació, Catalunya, a benefici no sols d’ell mateix i de Barcelona, sinó també de l’espanyolisme jacobí del PSOE, cosa que al PSC, o a la seva part més important i poderosa, ja li estava bé. El catalanisme volia impedir, a més, que els Jocs decantessin el combat per l’hegemonia que havia començat la primavera de 1980, quan Pujol havia sigut investit 126è president de la Generalitat.
Els Jocs formen part del seguit d’esdeveniments concrets i heterogenis que repuntegen el progressiu distanciament entre Catalunya i Espanya després del pacte de 1978, esdeveniments que desemboquen en la decisió de celebrar el referèndum de l’1-O. Un altre va ser el 23-F, a partir del qual Joan Carles I i les elits espanyoles comencen a desdir-se del seu compromís amb Catalunya. També les topades entre el govern del PSOE i la Generalitat. I el cas Banca Catalana. Els acords de CiU amb Felipe González i el Pacte del Majestic i, molt important, la majoria absoluta del PP del 2000. Fins a començar la seqüència que desembocaria en l’enfrontament actual amb l’elaboració de l’Estatut del 2006 i el salvatge rebuig a aquesta reforma per part del PP de Rajoy. Les discussions i els incidents que es van produir durant els Jocs o abans –la xiulada al rei a l’Estadi Olímpic de Montjuïc, per exemple– i, sobretot, el seu èxit i la potència de la seva projecció van fer, d’alguna manera, que el nacionalisme espanyol arribés a la conclusió que en la qüestió de Catalunya s’havia anat massa enllà, s’havia afluixat les regnes de forma temerària. Com se sap, Madrid, que ja havia fracassat a finals del franquisme, intentaria, després de Barcelona-92, aconseguir els Jocs fins a tres vegades.
El nacionalisme català va confirmar les males intencions de l’altre bàndol. Les detencions i les tortures d’independentistes en l’anomenada operació Garzón en són una mostra o, a un altre nivell, els regatejos per l’idioma o les banderes. Però també es va adonar que podia anar més enllà. Molts nacionalistes –el 1992 els independentistes representaven al voltant del 18% dels catalans– van començar a pensar en gran. Les pors ancestrals van començar a diluir-se i el somni reprimit durant generacions, a desvetllar-se. Per tot plegat, que Felip VI –que s’ha arrenglerat nítidament amb Rajoy en contra del sobiranisme– lloï la unitat i el que es pot arribar a fer «quan sumem l’esforç de tots», sona a anacronisme. A l’enèsima instrumentalització del passat.
Periodista. Professor de Blanquerna-Comunicació (URL).
