Els climes també són personals

Quan escric aquestes ratlles està fent molta calor a Barcelona. Sembla que també a molts indrets de Catalunya. No sé si, per ridiculitzar els pronosticadors del temps, hi haurà en algun moment una baixada de temperatures no prevista. Però corro a dir que això dels pronòstics sobre el clima no són ridiculitzables, perquè no tenen res de pretensió dogmàtica. Els meteoròlegs acostumen a fer els seus anuncis amb un punt necessari de prudència. «És probable, és previsible, tots els símptomes fan pensar que, si no es produeix un fet inesperat...».

El clima és una suma de condicions atmosfèriques que no ens proporcionen cap garantia de produir-se tal com manen els models de les estacions de l’any. La mateixa dosi d’incertesa apareix a la paraula clima quan s’aplica a diverses situacions que es produeixen en l’àmbit social. «Davant d’aquell projecte hi ha un clima favorable, o negatiu, o indiferent.» Podríem dir que les decisions que prosperen són les que tenen una calidesa compartida, i les que fracassen ho fan enmig d’una fredor ambiental.

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

Hi ha climes, doncs, que no són atmosfèrics. Els humans podem crear climes de simpatia, personal o ideològica. I si em pregunto perquè dura tant aquella penya que ens reuneix periòdicament des de fa tants anys, cada tres setmanes, l’explicació més probable de l’èxit és la voluntat de tots de crear un bon clima de convivència. Una opinió discrepant no obliga a alçar el to de veu. En una obra de teatre o en una pel·lícula, el clima que ha creat un autor és més important sovint que l’argument. També una tronada pot ser més profunda que un llampec.

Explicació i excusa. Al lector el pot sorprendre que en un recent article digués que començo les vacances d’estiu. És un article que vaig escriure ja fa uns dies, pensant que havia d’avisar que aquesta columna seria temporalment absent. Diuen que feina feta no té destorb. Perdonin, però a vegades la feina s’ha de refer.