Parlar sense ser interrompudes

¿Què tenen en comú Elvira Lindo, Sheryl Sandberg (la talentosa número dos de Facebook), altes directives d’una entitat financera, enginyeres aeroespacials de l’agència europea de l’espai i una multitud d’expertes i professionals d’àmbits tan dispars com la biomedicina, el dret, la física o l’economia? Doncs que totes elles, sent dones i professionals, han identificat en veu alta la interrupció com un dels problemes comunicatius amb què topen amb més freqüència. 

    

No m’estic referint al solapament típicament mediterrani (que, aviso, als parlants del nord d’Europa no els agrada gens), quan diverses persones parlen a la vegada, quan un parlant li acaba la frase a un altre amb una amigable actitud col·laborativa, quan t’ajuden a trobar una paraula que tens a la punta de la llengua, com: «Que resulta que he sortit tard de la feina i al final, doncs no he tingut teeemps dee comprar…» / «De comprar els ous per al sopar». 

    

Com a mostra l’exemple mitjançant la lletra cursiva, un breu fragment dels dos parlants es produeix simultàniament, és a dir, parlen a la vegada. En el solapament, en general, hi ha una intenció cooperativa, no hi ha tensió, ni lluita, ni l’agressió simbòlica que suposa fer callar l’altre. En la interrupció, sí.

     

La interrupció es produeix quan un parlant, sense esperar que el seu interlocutor acabi el que està dient, intervé imposant-se sobre la frase del primer perquè vol canviar el tema del qual s’estava parlant o, directament, per robar-li el seu torn de parla. La interrupció no és cooperativa. És imposar la teva veu i fer callar qui està parlant en aquell moment. És un exercici de poder. T’interrompo perquè soc el teu cap, o el teu pare, o el teu professor o perquè soc el que en sap i deixo clar que tu, no. Aquest és precisament el fenomen que narren amb sorprenent freqüència les dones professionals en les seves reflexions sobre la seva vida comunicativa pública: «¡Ostres! Sembla que estan esperant que jo parli en una reunió perquè els entrin unes ganes boges d’intervenir ells al mateix temps».  

Les xarxes estan plenes aquests mesos d’exemples sorprenents (per dir-ho suaument) de, per exemple, locutors de programes de gran audiència que, amb maneres condescendents, impedeixen que la dona experta que ha sigut convidada per aportar la seva opinió especialitzada pugui acabar una sola frase de la seva intervenció. Aquests casos són una visualització empírica de la queixa recurrent de moltes dones professionals: «M’interrompen», «no em deixen acabar», «em veig obligada a parlar molt ràpid si no vull que algú sabotegi la meva intervenció». 

    

Tots coneixem el tòpic que diu que en l’àmbit domèstic les dones parlen (parlem) sense parar (com cotorres), que portem la veu cantant de la casa, que no deixem gairebé obrir la boca als comunicativament sobris homes. Bé, doncs si fos certa aquesta imatge (psicòlegs i sociòlegs de la vida quotidiana haurien de corroborar-ho), no coincideix per a res amb el que passa en els espais públics (reunions a la feina, converses als àmbits laborals, debats, entre­vistes…). 

    

N’hi ha prou d’estar una mica atent per advertir que, en efecte, les dones pateixen més interrupcions que els seus col·legues homes. I, per cert, no només les interrompen els homes; també ho fan altres dones, les mateixes que s’ho pensarien dues vegades abans de prendre’li la paraula a un company masculí. 

Però, ¿per què aquesta marcada diferència en la manera com es respecta la paraula d’uns frendavant com es desconsidera la paraula de les altres? Doncs perquè en la nostra societat, que es vol igualitària, però està encara en procés de ser-ho, a les dones, en general, encara avui no se’ls concedeix legitimitat, autoritat o expertesa.  

    

Com una pell enganxosa adherida a nosaltres, persisteix la idea, a aquestes altures negligent, que un home, gairebé qualsevol home, resulta més fiable, més culte, millor expert; més solvent, en suma, que una dona. I aquesta creença profunda, gairebé atàvica en algunes ments, desgraciadament es revela en moltes (massa) de les nostres interaccions comunicatives quotidianes. Observin-ho i ho veuran.  

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

    

Reivindiquem el dret de les dones a parlar sense ser interrompudes.