Els camps de la vergonya humana

Em sap greu no haver tornat a visitar el camp de concentració que els nazis van instal·lar a Auschwitz-Birkenau.  Quan hi vaig estar, ja fa anys, va ser per a mi una experiència impactant, com es diu ara, però em sembla una definició molt pobra. Impressionava l’evidència de tot allò que vaig veure, però el pas del temps ha afegit una altra angúnia al que vaig veure.

El que se m’ha afegit, amb el pas del temps, no és més sensació d’horror davant les mostres físiques, materials, de l’aniquilació programada de milers d’éssers humans. Sinó la vivència que continua exterminant-se quan veig l’aparició d’algun testimoni que parla en primera persona d’aquella matança programada  de la qual es va poder salvar.

Ara ha mort Simone Veil. Havia sobreviscut al camp de concentració, explica molt bé Eva Cantón. Simone tenia 16 anys i el seu immediat futur era morir a la cambra de gas, però una companya li va aconsellar que digués als nazis que en tenia 18. Possiblement això li va salvar la vida. Va aconseguir sobreviure identificada pels nazis amb el número 78651 tatuat al braç.

Parlo de tot això per respecte al que Veil havia dit. «Crec que és un deure explicar incansablement a les noves generacions com van morir sis milions d’homes i dones i mig milió de nens només pel fet d’haver nascut jueus».

Notícies relacionades

¿Per què es protegeix els fumadors?

Les tres grans idees de l’FMI

No he demanat permís a Eva Cantón per recollir una bona part del que ha publicat des de París en aquest diari. Ha fet memòria d’allò que convé no oblidar. En el nostre llenguatge habitual fem servir aquest judici: és una barbaritat. Acostuma a ser una exageració i res més.

La planificació de l’extermini organitzat pels nazis no es pot qualificar d’exageració. Va ser un exemple de la més rigorosa i agressiva racionalitat. Parlem d’idees quan a vegades es tracta de malalties.