Peccata minuta

Teatre

El PP i Junts pel Sí tenen bàsicament en comú que com més atempten contra el sentit comú, més enardeixen el seu públic

2
Es llegeix en minuts
Teatre

Dimarts passat, una coproducció de Junts pel Sí i la CUP va omplir fins a la bandera (sic) el Teatre Nacional de Catalunya; l’assaig general havia tingut lloc poques hores abans en una sala alternativa del Parlament a la qual no es va permetre l’accés a la crítica. El títol de la comèdia era 'Com sempre', obra d’un col·lectiu d’autors tan radicalment contemporanis que minuts abans de l’estrena encara dubtaven d’alguns paràgrafs del text; un text que, malgrat tractar-se d’un molt tècnic manual d’instruccions patafísiques, va despertar en diverses ocasions les ovacions del públic, que només va escridassar quan des de l’escenari es va contemplar retòricament la possible victòria del no a les urnes. Tant el teloner Llach com Rovira i Rull, així com Junqueras i Puigdemont –bicèfal ''deus ex machina' del vodevil–, van estar tan convincents i ficats en el seu paper com Lluís Homar, poques setmanes abans i al mateix escenari, en la seva magnífica interpretació del cruel, despietat i shakespearià Ricard III. La petita diferència és que Homar, gràcies a la seva mestria, va saber convertir en veritat un savi artifici per mostrar les monstruositats del poder, mentre que els altres van fer justament el contrari: intentar vendre, assistits de tota mena de tons i gesticulacions 'amateurs' però avalats pel Més Enllà, les més altes virtuts dels servidors de la pàtria a través d’una molt elaborada mentida disfressada de Veritat Absoluta. Mal teatre.

  

 Acabades les representacions de Ricard III, el TNC va tancar la seva temporada amb 'A letter to a man', un diamant en què els mestres Bob Wilson i Mikhail Baryshnikov van unir les seves excepcionalitats per enamorar-nos en 90 minuts de pura bellesa. He de confessar, malèvol de mi, que vaig pensar en Baryshnikov quan Puigdemont III va decapitar exemplarment el prudent, patrimonial i lleial (¿?) Jordi Baiget, home fort de Mas i del 9-N, per posar shakespearianament a prova l’extebi però ja incendiat Santi Vila oferint-li la Conselleria d’Empresa per deixar això de la cultura popular (¿?) en mans de Lluís Puig (¿?), sardanista i Premi Nacional de Dansa 1984 (¿?).

  

 Malgrat l’èxit (¡Stalin 'ovation!') de l’esdeveniment, que l’endemà va ocupar totes les portades i 'prime times', he d’assenyalar que la tan unànimement victorejada performance contenia un error dramatúrgic de base: ¿com Laurita Valenzuela i Joaquín Prat podien anar repetint alegrement fins a l’atipament el 'hashtag' 'Com sempre' mentre, al mateix temps, no paraven de justificar les moltes irregularitats del seu referèndum exprés en nom de «l’excepcionalitat» del moment històric? Els estats d’excepció els carrega el diable.

Notícies relacionades

    

¿Saben què tenen bàsicament en comú el PP i Junts pel Sí? Que com més atempten contra el sentit comú, més enardeixen el seu públic.