La presó afònica

A la visita autoguiada a la Model li falten explicacions parlades, ja siguin d'un guia o gravades, i s'ha de pair en silenci

1
Es llegeix en minuts

M’apunto a la web de la Generalitat, la de les cites prèvies per a gestions. Dos e-mails m’ho recorden, com si fos una visita mèdica. Hi entro expectant. Obro la porta de fusta del carrer Entença. Cap cartell. Molts dubtes. I ja al primer pati em dirigeixo al taulell on comproven la meva identitat i em donen un adhesiu de visitant. Com si anés a veure un reclús. Em diuen que m’esperi a l’hora assenyalada i podré entrar-hi. Que és una visita autoguiada. Que segueixi les línies del terra, com les que en un hospital et porten d’Urgències a Raigs X.

Som uns 20. No ens coneixem. Compartim el sobri espai entre les dues pesades portes metàl·liques de la primera cancel·la. Dos homes amb la samarreta de La Model ens parla somriuen i ens donen la benvinguda. Esperem una mica més, però diuen que seguim. Sols. Portes que s’obren i es tanquen. El fullet-mapa a la mà. Seguim les línies i busquem les lletres que marquen els punts d’interès i els seus plafons.

Notícies relacionades

Entrem a la galeria estrella de la visita, la cinquena. Diverses cel·les expliquen la història d’alguns interns ¿cèlebres? Des del 'Vaquilla' fins a Xirinacs, sense oblidar Companys o Ferrer i Guàrdia. Se sent una mica de música i poca cosa més. Diverses persones vigilen el tour: són reclusos de tercer grau del CIRE, empresa que els dona feina. Però ningú explica res. Ni si són o no. Una altra galeria, amb la seva ínfima biblioteca, i el pati, on el silenci i les parets asfixien, més que les cel·les.

I abans d’acabar, el locutori, amb murmuris de fons, indesxifrables, i una rara llum blava. Després, el servei de paqueteria, on va ser executat al garrot vil l’última víctima del franquisme, Puig Antich. Sense imatges. Ni sons. Espai neutre. Estrany. Són 30 minuts per narrar 113 anys. De tornada a la doble porta d’entrada i sortida. 'La Model ens parla' és el lema. Però dec ser sord (confesso certa hipoacúsia) o potser ella està afònica. Perquè no hi ha veus dels que vigilen el recorregut, ni dels il·lustres a les seves cel·les. Tampoc al pati o el menjador. Sé que no és l’Alcatraz de San Francisco, ni la Kilmainham dublinesa. Però la Model també mereixia parlar, abans de callar per sempre.