28 d’oct 2020

Anar al contingut

El debat sobre l'eutanàsia

Mor com vulguis, viu com et dic

TONI ALBIR

Mor com vulguis, viu com et dic

Josep Martí Blanch

Una societat que es prepara per morir com desitgi té dret també a viure com desitgi sense pagar sobrepreu per això

El Congrés dels Diputats tramita una proposta de llei de Ciudadanos sobre la mort digna que no inclourà el concepte d’eutanàsia. El Parlament, per la seva banda, vol que es doni cobertura legal al suïcidi assistit. Darrere la política hi ha també el necessari debat sobre l’individu decidint sobre el seu patrimoni més preuat: la seva vida. Les societats liberals avancen, a poc a poc, amb reserves i limitant-ho a casos molt concrets, cap a un escenari que situï la mort en el camp de la decisió personal. D’aquí uns anys, si la mentalitat col·lectiva segueix aquest camí, podríem trobar-nos davant la victòria (segur que ho seria?) definitiva del jo: no vaig triar venir al món, però escullo quan marxar-ne.
    

Però abans del final hi ha el mentrestant. I és sobre la vida que els parlaments legislen obsessivament. Potser un dia morirem com voldrem, però pel camí els governs segueixen obsedits a dir-nos com hem de viure.
    

A Catalunya acaba d’entrar en vigor un nou impost que grava les begudes ensucrades. No es tracta de prohibir la Coca-Cola, la Fanta o la llegendària Mirinda, però sí d’encarir el producte per desincentivar-ne el consum. Aquest és només un primer pas. Si l’administració és coherent, i ja ha dit que vol ser-ho, aviat veurem també impostos a la brioixeria industrial, i després al tortell de reis, al braç de gitano, la crema catalana i als pastissets de les Terres de l’Ebre. Posats a aventurar-nos, és fàcil entreveure un impost a la carn vermella perquè per produir-la es generen emissions de CO2 o un IRPF més alt per als que no practiquen esport. Els vegans de moment estan a resguard, però com que la verdura i la fruita han de regar-se amb aigua (¡un bé escàs!) no és desgavellat també un tribut especial per a la seva dieta.
    

Una de les coartades que utilitza el poder per forçar-nos a viure d’una determinada manera és que els hàbits poc saludables acaben generant despeses sanitàries que paguem entre tots. És una argument teòricament imbatible però es queda curt. Perquè si es tracta de fer la traçabilitat comptable de cada individu, també podríem deixar sense pensions els que no tenen fills per insolidaris, els que no cuiden els pares perquè ja ho farà l’estat, els runners per si mai necessiten una pròtesi de genoll i als que seuen malament perquè acabaran amb l’esquena feta un nyap.
    

Una societat que a poc a poc es va preparant per morir com vol té dret també a viure com desitgi sense haver de pagar un sobrepreu per fer-ho. Deixem en pau els estòmacs de la gent. Procurem fer fora el govern de la cuina i del menjador perquè mai no en té prou i més d’hora que tard entrarà també al dormitori i al lavabo.
    

També és cert que tanta preocupació per la nostra salut pot amagar només la voracitat recaptatòria que caracteritza gairebé tots els governs. Si fos així, es confirmaria una vegada més que la nostra salut, fet i fet, és només una excusa que serveix per sufragar el tractament de les malalties de l’Administració, aquestes sí, incurables per natu­ralesa.