Anar al contingut

La societat mediàtica

Una política (i comissions) 'deluxe'

Una política (i comissions) 'deluxe'

Toni Aira

En poc temps, els partits i els seus dirigents han incorporat els platós televisius a la seva vida quotidiana

Quan Pedro Sánchez començava i pocs el coneixien, en la seva anterior vida com a líder del PSOE, des del seu partit van justificar d’aquesta manera que en pocs dies aparegués a 'Sálvame' (Tele 5)'El Hormiguero' (Antena3) i 'Planeta Calleja' (Cuatro): «La política ha d’anar allà on és la gent». Ergo, si la gent (és a dir, una part important de l’electorat) encara està endollada a la tele unes quantes hores al dia, la major part a programes com els esmentats, un polític que vulgui existir per a aquest públic no hauria de mostrar gaire manies a aparèixer en ells. En un parell d’anys la cosa ha anat a més (ràpid, com canvia tot avui dia) i la política ja ha decidit fins i tot incorporar els platós a la seva vida quotidiana, no només anant-hi, sinó convertint part de les instal·lacions del poder en plataformes televisives. Les comissions d’investigació que es constitueixen als parlaments ja són bàsicament això, i més quan per allà desfilen personatges d’aquells que 'donen joc'.

Luis Bárcenas, Victoria Álvarez i Javier de la Rosa han sigut, aquesta setmana, una oferta atractiva. Tots amb experiència davant les càmeres, han desfilat pel Congrés (el primer) i el Parlament (els altres dos), en dues comissions d’investigació on el concepte que dona cognom a aquest marc («investigació») fa temps que va perdre sentit en la majoria de casos. I és que pocs esperen que s’hi reveli res especialment substancial fruit de cap investigació de cap diputat. La desfilada de testimonis variats, així com la seva submissió a interrogatoris amb forma de (micro)mítings de polítics erigits en jutge i part, dona a aquestes comissions un aire que, més que sumar prestigi a la política, la converteix en una versió amb ínfules d’allò del poli deluxe que Tele 5 va posar al seu dia de moda els dissabtes a la nit.

És l’espectacularització de la política i d’allò que l’envolta. Les narracions periodístiques, així, són cada dia més un 'minut i resultat' i un confrontar declaracions (i personalitats amb ganxo) que intenten mantenir l’atenció de l’espectador votant (potencial) el màxim temps possible. Sense més ni més. Sense gaire valor afegit, informativament parlant. Això sí, els cara a cara donen pics d’audiència, com els acaraments en platós televisius, i per això van tan buscats, ells i els seus protagonistes. I així es dona corda a la roda i als que hi aconsegueixen pujar amb gràcia i sense caure. Els mitjans impulsen i posen al mapa els que donen joc. Gabriel Rufián és això. El cas de Toni Cantó (Ciutadans) aquesta setmana (tot i quedant humiliat per un Bárcenas que li deia que no actués com si estigués en una obra de teatre), també és això. El cas Mireia Boya (CUP) convidant Javier de la Rosa al cine, igual. I l’aparició de Victoria Álvarez contestant Roger Torrent (JxSí) sobre els seus SMS amb Jorge Moragas, cap de gabinet de Mariano Rajoy, i dient que el seu amic d’infància «per la neteja d’Espanya és capaç de moltes coses», és precisament això. Tot per l’audiència. Política i comissions 'deluxe', que no de luxe. 

Periodista.