11 d’ag 2020

Anar al contingut

Els DISSABTES, CIÈNCIA

Només tenim un planeta

Només tenim un planeta

Jorge Wagensberg

Negar el canvi climàtic és una creença suïcida que només poden explicar la ignorància, la idiotesa o la maldat

Un ésser viu, qualsevol ésser viu, des d’un bacteri fins a una ciutat sencera, intercanvia amb l’exterior (amb la resta del seu univers) tres grans magnituds: matèria, energia i informació. Qualsevol bloqueig en alguna d’aquestes quantitats compromet la important qualitat d’estar viu (no puc viure sense respirar, menjar i excretar; no puc viure sense dissipar l’excedent de calor que produeixen tots els meus processos interns; la meva vida està en alt risc si travesso el carrer sense el bit d’informació que em dona el semàfor). El nostre planeta, com tots els planetes, és un sistema termodinàmicament tancat, és a dir, intercanvia amb la resta del cosmos energia (sobretot radiació solar) i informació (en forma d’ones electromagnètiques), però està pràcticament tancat al trànsit de matèria (a penes algun meteorit, partícules o els recentíssims enginys humans).

Per tot això, i per més que els sàpiga greu a alguns, el planeta Terra no pot ser considerat com un gegantí ésser viu global. És ple d’individus vius, però ell mateix no ho és. Un ésser viu, per continuar amb la seva màxima il·lusió de seguir viu, necessita mantenir-se obert a la matèria, l’energia i la informació. És la diferència entre una sardina nedant alegrement en l’oceà i una altra conservada en una llauna. El nostre planeta té assegurada l’energia per als diversos milers de milions d’anys que li queden al Sol de combustible. Però el seu límit no està en l’energia sinó en la matèria, és a ,dir, en l’esgotament dels recursos i en la degradació del medi. La Terra no està a la riba d’un riu còsmic d’on pot captar recursos i on pot abocar totes les seves misèries.
    

Les lleis de la física i les evidències observades no deixen ja marge a les opinions que pretenen que tot pot seguir igual. Aquesta creença equival a la pregunta «¿per què he de morir-me un dia si resulta que mai m’he mort abans d’ara?». Practiquem economies de molts colors, però gairebé totes tenen la mateixa arrel i la mateixa obsessió: créixer, créixer i créixer. La contradicció entre l’economia i la física és flagrant en un sistema tancat. Només falta acceptar un detall: podem canviar l’economia però no la física. L’emergència dels humans, fa uns centenars de milers d’anys, ha anat tancant termodinàmicament el planeta i avui ja no podem continuar fent-nos la il·lusió que el límit encara està lluny. El canvi climàtic és ja visible, observable i experimentable. Acceptar-lo és ciència, negar-lo és creença, una creença suïcida que només poden explicar la ignorància, la idiotesa o la maldat. Dos principis fonamentals de la física regulen qualsevol procés de la realitat sense una sola excepció: l’energia es conserva i l’entropia augmenta. L’entropia és una mesura del ordre del sistema, de manera que, per viure, s’ha de drenar a l’exterior l’entropia sobrant. Cap problema mentre el sistema segueixi obert, i de fet, tot individu viu desordena el seu entorn per ordenar-se a si mateix. Però, una vegada més, el límit acaba apareixent a mesura que el planeta es va tancant com a conseqüència del creixement indefinit de la seva activitat vital.

L’illa de Pasqua, perduda en ple oceà Pacífic, és una bona metàfora del planeta Terra en el seu pas pel cosmos. Els seus natius van esgotar els recursos de l’illa construint gegantines estàtues en honor de les seves creences ancestrals, fins al punt que no van tenir fusta ni per construir-se una canoa per escapar-se del no res. És una premonició del que li pot passar al planeta. Ho acaba de dir Stephen Hawking en una proclama utòpica-trivial: s’acosta l’hora, hem d’escapar-nos del planeta. Mentrestant, només queda un camí: actuar amb la ciència i amb la raó en favor del planeta. Només en tenim un.